War with the Newts, Karel Capek

Aquest llibre de l'autor txec més important de la primera meitat del segle passat (segons la contraportada) me'l va deixar l'Anna en la seva traducció a l'anglès. Seria bastant difícil classificar aquest llibre en cap gènere de novel·la particular, ja que podria estar dins dels llibres de ciència-ficció, dels de crítica social, dels bèl·lics o fins i tot dins dels d'humor. És a dir, és un llibre amb tots aquests ingredients.

Explica la història del descobriment d'una espècie de salamandra capaç de bipedisme, de la mida d'un nen i amb mans de quatre dits. I no només això sinó que són molt intel·ligents i són capaces de parlar i evolucionar molt ràpidament. El llibre ens va relatant com al començament els humans utilitzen aquesta espècie d'amfibi com a ma d'obra esclava i capaç de les obres d'enginyeria hidràulica més avançada. Fins que poc a poc, la capacitat reproductiva i d'aprenentatge de les salamandres les va fer escalant posicions en el rànquing d'espècies civilitzades i el xoc brutal i inevitable amb els humans té lloc.

El llibre està escrit sense cap protagonista clar, a base de diferents episodis succeïts a diversos llocs del món i amb diversos humans com a contrapart de les salamandres. I la intenció de l'autor és clara: satiritzar el mode de vida de la seva època (està escrit l'any 1936), criticar tant el capitalisme desenfrenat com el comunisme i donar un crit d'alerta a la fe cega en els nous avenços tecnològics que tant de bé poden fer però que fora de control poden arribar a ser desastrosos. I crec que precisament tota aquesta crítica és el punt més feble del llibre, ja que tota la part central del mateix està construida per parlar sobre tots aquests temes de manera que es talla una mica el fil de la història inicial. I quan cap al final es torna a reprendre aquest fil es fa massa evident la manca de continuitat. Però això no evita que tant les parts inicials com finals siguin esplèndides, molt divertides i també molt iròniques; amb un cos central que no està a l'altura de la resta del llibre però que no per això deixa de ser també interessant de llegir.

En resum és un llibre que val la pena llegir, que està ple de reflexions molt interessants sobre l'ordre social humà i sobre el concepte tant estrany d'Humanitat.

Mar de fondo, Patricia Highsmith

Aquest no és un llibre que hagi buscat. Ni tan sols és un llibre que hagi trobat. És un llibre que m’ha trobat a mi, i per dues vegades.

Vaig agafar aquest llibre d’una prestatgeria de la missió dels escolapis d’Oussouye. M’havia quedat sense lectura i és el primer llibre en castellà que vaig arreplegar. El vaig començar i al cap de pocs capítols estava totalment enganxada. Vaig haver de marxar d’Oussouye sense haver-lo acabat, i vaig pensar que ja el buscaria a Barcelona. La mateixa setmana d’arribar, a casa la mare de l’Esteve, em van marxar els ulls cap a un llom vermell i en llegir el títol, no vaig poder fer altra cosa que endur-me’l per acabar-lo. Era una edició diferent, tot i que juraria que la mateixa traducció, de manera que amb un mes de lapsus vaig reprendre la lectura, que vaig liquidar en dos dies.

A la contraportada d’una de les dues edicions hi deia “Si es usted apasionado de las novelas policíacas, debería leer este libro. O quizás debería hacerlo si no lo es.” La veritat és que aquesta indecisió de l’editor (o del crític de qualsevol diari, no sé) em generava automàticament la resposta “o potser no ho hauria de fer en cap dels dos casos”, però què hi farem. El cert és que cap de les dues edicions feia honor a la lectura.

Mar de fons explica com passa un home corrent de pensar “Mataria a aquest tio” a “M’agradaria matar a aquest tio” i després a “Oh, vaja, acabo de matar a aquest tio, millor que dissimuli”. La deconstrucció de la ment d’un psicòpata és espectacular.

Victor Van Allen i Melinda són un jove i estàndard matrimoni nord-americà, de classe moderadament alta, educats, encantadors, amics dels seus amics, van a festes i reunions socials i es preparen una copa en arribar a casa. En Vic és bon veí, dels que ajuden a treure un esquirol mort del jardí i aquestes coses. És amable, educat, intel·ligent, en fi, encantador. La Melinda és encara més encantadora. El que passa és que ho és sobretot amb els homes joves solters. Té amants i tothom ho sap, inclòs en Vic, tot i que no sembla importar-li massa. Un dia, de broma, en Vic explica a l’amant de la Melinda que va matar a un home que s’entenia amb la melinda, i l’amant, espantat, fuig. Però... i si la broma va més enllà? Quan la Melinda troba un altre amic, en Charlie, i aquest apareix ofegat en una piscina, tothom coincideix en opinar que ha estat un terrible accident. La Melinda escamparà a tort i a dret que ha estat un assassinat, i que en Vic n’és culpable, però això només aconsegueix posar-li tota la gent (tots aquests bons veïns) en contra. Si ella és tan esbojarrada, i tothom sap com de malament ha tractat al pobre Victor, que sempre ha estat dolç i comprensiu amb ella malgrat les seves infidelitats.

Victor és un home que té una petita editorial que publica poesia, que cria cargols en un terrari, que procura mantenir un aspecte sa i pulcre, endreçat i amable, que sempre somriu a tothom i us diu bon dia quan us creueu pel carrer. No digueu que no us moriu de por. Només hi falta la senyora Fletcher.

I finalment, perquè l’elecció del títol és senzillament fenomenal, l’apunt científic. El mar de fons és un onatge de longitud d’ona llarga, que es caracteritza per ser regular, d’avenç lent i de llarg abast. Quan s’observa mar de fons, normalment no es correspon amb el vent observat, ja que és un onatge que ha generat una tempesta que s’ha produït en un altre indret. Com que a més a més la profunditat a la que l’onatge afecta és la meitat de la seva longitud d’ona, el mar de fons mou aigua de profunditat moderada i sol arrossegar algues, plàstics i fang que normalment romanen quiets al fons, invisibles, provocant que l’aigua s’enterboleixi i arrossegant la merda cap a les platges.

La lladre de llibres i La mano de la buena fortuna

Aquestes han sigut les meves dues lectures del passat mes d'agost, dos llibres que l'Eva ja va comentar en el seu dia.

La lladre de llibres és una d'aquelles peces que no oblides, no per la història en si que no deixa de ser ben típica, sinó per les emocions ben vives que et fa sentir. Emocions que van des de la tendresa més naïf fins al regirament d'estómac més cruel causat per la descripció de les barbàries de la guerra. Segurament els personatges descrits en aquesta novel·la no són massa creïbles però això no evita que et puguis posar en la pell de cada un d'ells i que gaudeix i pateixis tant com ells. Això fa que a vegades pensi que estic davant d'un d'aquells llibres tramposos que només busquen tocar la fibra sensible i que en realitat no tenen cap "mèrit literari". Però sincerament crec que La lladre de llibres va més enllà, ja des del moment en que l'autor tria la Mort com a narrador per la seva història. Un recurs molt eficaç per denunciar tot allò relacionat amb la bogeria humana que només persegueix la glòria i el poder absolut sobre la resta d'èssers. Ambicions que no deixen de ser espúries davant de la única veritat absoluta: la Mort. I també m'agradaria destacar la que per mi és la veritable protagonista del llibre: la paraula. M'ha encantat com l'autor dóna a les paraules el veritable poder que tenen: el de donar vida i esperança en un món gris però també el poder de crear precisament aquest món del que et salven. En definitiva no és res més que el reflex de la grandesa i la misèria humana. Un llibre que recomano a tothom.

Per altra banda, La mano de la buena fortuna també té com a protagonista a la paraula, però ara juntament amb el lector per tal de crear, amb la lectura total, un món real d'allò que en principi només estava escrit. Una idea molt original, plena de poesia però segons el meu parer mal desenvolupada al llarg de les pàgines del llibre. M'ha resultat una lectura feixuga, amb algunes inconsistències, massa ambiciosa i finalment sense cap idea clara per transmetre. És cert que està ple de detalls preciosos, moments entranyables i imatges molt evocadores, però totes elles malbaratades pel desig de fer d'elles un novela, enlloc d'un bell poema. I potser això és el que fa més ràbia: tenir la sensació d'haver estat perdent el temps en el llibre quan la idea original podria haver donat molt més de si. Gaudireu més llegint la ressenya de l'Eva que no pas amb el llibre entre les mans.

La Bogeria, Narcís Oller

La Bogeria és una novel•la contemporània de la darrera ressenyada, El cor de les tenebres, però que en comptes de viatjar lluny, viatja endins, i molt a la vora. No ens mourem de Barcelona i rodalies.

És una novel•la breu, d’uns pocs capítols, en la que repassem la vida de Daniel Serrallonga a través dels ulls de dos seus companys de facultat. Junts van estudiar Dret a Barcelona i després mantenen un contacte esporàdic. L’Armengol i el narrador de la història (del que no sabem el nom), a través dels seus encontres al llarg de diferents moments de la seva vida, es van explicant, tot fent safareig, el que s’ha esdevingut a la vida del tercer, en Serrallonga, el Bandereta.

El malnom li ve dels temps de facultat, per la seva indecisió i la seva facilitat per canviar d’opinió segons com bufa el vent. Els companys de joventut se’n mofaven i li gastaven bromes, eren coses de joves esbojarrats, però el temps ha anat allunyant en Serrallonga de la “normalitat”.

Es podria dir que el relat consisteix en el seguiment llunyà i amb escàs interès que fan dos antics companys de facultat del cas d’un tercer, del que es diria que no hi és tot. I totes les converses que pot generar aquesta afirmació. Què és bogeria? Què és la normalitat? On hi ha els límits?

Oller, en les seves memòries, explica que pretenia en aquesta novel•la exposar un cas clínic de bogeria. Inspirat en un propi client que ell tingué com a advocat, que acabà morint en un manicomi, el relat posa de manifest el profund desconeixement i incomprensió de les malalties mentals. El seu origen (es pregunten els companys si les bromes gastades durant la joventut, per mofar-se’n, van acostar una mica més al Bandereta a la bogeria), com afrontar-les (com la família, els amics, la societat va allunyant l’estrany, el que s’aparta de la normalitat), com tractar-les (tancant al manicomi el dissortat quan ja està completament fora de si, on mor en poques setmanes sol, desamparat).

Interessantíssima i molt divertida. Trobo que ben bé val la pena d’invertir un parell de tardes en la seva lectura.

El dibuix és d’Aitor Martínez, i l’he tret d'aquí.

El corazón de las tinieblas, Joseph Conrad

Vivimos como soñamos... solos.

Imagineu que som a l’any 1899. Imagineu que som en un vaixell, al Tàmesis, esperant que pugi la marea per llevar l’àncora i salpar. Cau el sol, i la foscor i la quietud es van ensenyorint de la coberta.

En Marlow, llop de mar, home habitualment silenciós, però del que tots sabem que no té igual quan es posa a explicar històries i aventures, ha acabat la feina que feia i s’ha assegut sobre unes caixes. De mica en mica, sense saber ben bé on i com, la història comença a caminar, i tots nosaltres frisem per acabar la feina que estàvem fent i unir-nos al grup que escolta, atentament, el relat d’un viatge al cor de l’Àfrica.

La veu d’en Marlow és aspra, greu, sòlida. Una mica trista. El ritme al que explica el relat és el ritme d’un vaixell de vapor remuntant el riu Congo, entre la densitat de la vegetació de la selva, fosca, humida, febril, tan feréstega. És així com flueix aquesta història que avui us porto. Ve de molt lluny, i té formes molt variades. És densa i freda, no té un tacte càlid i agradable, que vingui de gust. Però no te’n pots allunyar ni que ho vulguis. Fa massa que va començar i estàs massa implicat. Els sorolls de la selva en la nit ja no et deixaran dormir, no et deixaran llegir, no et deixaran pensar, no podràs entendre res. Ja viatges. Ja no recordes.

No podíamos entender porque nos hallábamos muy lejos, y no podíamos recordar porque viajábamos en la noche de los primeros tiempos, de esas épocas ya desaparecidas, que dejan con dificultades alguna huella... pero ningún recuerdo.

Imagineu-me ara a mi. És el meu moment de calma, i llegeixo al matalàs que tinc a terra, en una habitació sense mobles en una casa a Vélingara, al Senegal. Amarada de suor. És de nit, segurament és molt tard, tots els altres dormen. És l’agost. Fa moltíssima calor. Hi ha un petit ventilador que sobretot fa soroll. El poc aire que mou és ràpidament esmorteït per la mosquitera, que adopta un moviment una mica fantasmagòric. Es diria que inquietant. El llum blavós del meu frontal il·lumina les pàgines d’una edició no massa bona d’un llibre, i una mena de lluminositat estranya es reparteix pels llençols i la mosquitera.

—¿Lo veis? ¿Veis la historia? ¿Veis algo? Me parece que estoy tratando de contar un sueño... que estoy haciendo un vano esfuerzo, porque el relato de un sueño no puede transmitir la sensación que produce esa mezcla de absurdo, de sorpresa y aturdimiento en un rumor de revuelta y rechazo, esa noción de ser capturados por lo increíble que es la misma esencia de los sueños.

Marlow permaneció un rato en silencio.

—... No, es imposible; es imposible comunicar la sensación de vida de una época determinada de la propia existencia, lo que constituye su verdad, su sentido, su sutil y penetrante esencia. Es imposible. Vivimos como soñamos... solos.

En Marlow m’explica, a cau d’orella, el seu viatge a l’Àfrica. Tan diferent del meu. Tan semblant, potser. Perquè tot i que miro de viure el seu, sobretot visc el meu.

A l’Àfrica, en Marlow hi busca aventures, marfil, respostes, però sobretot hi busca el senyor Kurtz. El senyor Kurtz és el millor agent de la companyia exportadora de marfil. Des del seu enclavament en la profunditat de la selva envia quantitats ingents de marfil que estan enriquint la companyia de manera espectacular. Fa anys que el senyor Kurtz no ha sortit de la selva, i el seu nom i la seva persona estan recoberts per una espessíssima capa de misteri, de llegenda, de rumors. Marlow s’endinsa en el continent cada vegada més obsessionat pel personatge que ell mateix ha creat: una veu potent, un discurs fluid, una ment lúcida, una mirada terrorífica. Un home terriblement civilitzat. Un home terriblement poderós.

A mi també em passava que el nom ja tenia un personatge abans de ser-ho, però això és una altra història.

En Marlow trobarà al final del seu camí a l’agent Kurtz. Malalt, vençut, espantat i perillós com un animal ferit: “La selva había logrado poseerlo pronto y se había vengado en él de la fantástica invasión de que había sido objeto.” En Kurtz ha sucumbit, els terribles perills de la selva han acabat amb el seu poder, amb la seva salut, amb la seva cobdícia, amb la seva humanitat. Per sort no han acabat amb la humanitat i la sensibilitat d'en Marlow, que portarà la seva llegenda a casa.

Us atreviu? Agafaríeu aquest vaixell del Tàmesis? Escoltaríeu en Marlow a coberta? Seuríeu tremolant de fred amb els ulls mig tancats i el cor viatjant per les tenebres de l’Àfrica? Es faria de nit, pujaria la marea i ningú de nosaltres s’atreviria a interrompre’l per aprofitar-la per salpar?