diumenge, 29 de juny del 2008

Mundo anillo, Larry Niven

Ara ja feia ben bé quatre anys que no llegia cap novel·la de ciència-ficció. Però darrerament el Roger ens insistia a tots sobre aquest llibre i vaig decidir-me a tornar-lo a llegir. Perquè quan tenia 18 anys ja me'l vaig llegir i en guardava un bon record. Error ! No tots els llibres aguanten el pas del temps, la maduresa en podríem dir. Vaig passar l'última pàgina i la sensació que em va quedar era la d'haver estat perdent el temps llegint un llibre que no m'havia aportat res, ni tans sols entreteniment.

És la història de tres espècies alienígenes diferents (un humà, un titerot i un kzin) que es reuneixen per anar a explorar una meravella tecnològica que els titerots han trobat en el seu camí cap els núvols de Magallanes. Aquesta meravella no és altra cosa que una estrella envoltada per una construcció anul·lar de mides astronòmiques i que sembla abandonada. I l'autor el que fa és explicar-nos la subsegüent exploració que fan els tres herois d'aquest sorprenent món.

I què dir del desenvolupament de la història o dels personatges? Ells són absolutament plans, sense cap mena de profunditat psicològica, titelles a les mans de l'escriptor. I la història no presenta cap mena d'interès. Ni tans sols hi ha cap intent de donar explicacions científiques serioses de qualsevol cosa que passi en el món anell. És una aventureta plena dels ingredients per construir un best-seller: capítols curts, conflictes entre els herois, sorpreses a cada cantonada, sexe totalment gratuït....

Sincerament, no us el llegiu. Si voleu llegir ciència-ficció de la bona llegiu a Asimov, Bear, Herbert o Clarke. Precisament d'aquest últim hi ha un llibre excel·lent amb el que no podia deixar de comparar Mundo anillo: "Rendezvous with Rama". També tracta sobre l'exploració d'una construcció alienígena però ben escrita. Només dir-vos que aquest llibre me l'he llegit tres cops, dos d'adolescent i una farà quatre anys, i els tres cops m'ha resultat extraordinari, sempre descobrint coses noves i matissos diferents. Tot allò que li falta a Mundo anillo.

dimarts, 24 de juny del 2008

El meu ofici, Josep M. Espinàs

Des de l'any passat tinc la mania d'apuntar-me en una fulla de càlcul els títols dels llibres que llegeixo, juntament amb el dels corresponents autors. Quan em vaig acabar "El meu ofici" vaig procedir a afegir-lo a la llista i vet aquí que va quedar al costat de l'anterior llibre de l'Espinàs "Relacions particulars". Tant l'any passat com aquest, el tretzè llibre que he llegit ha sigut El Llibre de l'Espinàs. Quines casualitats !

I què ens explica en aquest llibre? Doncs el que diu el títol: ens parla de l'ofici d'escriptor. Són, els acabo de comptar, cinquanta capitolets (incloent el prefaci) en què ens explica quelcom relacionat amb la feina d'escriptor: originalitat, editors, ambició, diccionaris, ortografia (aquest li encantarà a l'Eva), sorolls, i així fins a cinquanta. Cada un d'ells és relativament breu, no més de quatre pàgines, i estan perfectament escrits, estructurats, pensats:
"Només hi ha una manera de certificar que hem pensat una cosa: que la puguem explicar amb paraules. Les idees i les paraules estan estretament lligades. Si les frases són confuses, és que l'autor ha pensat confusament, o no ha pensat prou, o s'ha imaginat que pensava. Les idees clares es formulen sempre amb paraules clares."
És un llibre on es diuen les coses clares, sense embuts, a vegades amb ironia, a vegades amb sentit de l'humor. Apart de ser una lectura molt amena, crec que és de lectura molt recomanable per tots aquells que vulguin escriure, ja sigui de manera professional o amateur.

Jo l'he trobat un llibre preciós. Com per exemple el capítol en què parla dels sorolls del seu ofici, és a dir, del so de les tecles de la seva màquina d'escriure. Ens explica de com no podria treballar amb ordinadors o màquines que no facin soroll:
"No podran prendre'm la vella Olivetti. Els diré que escriure-hi -tac, tactactac- és la meva petita festa."
Gràcies per deixar-nos compartir aquesta festa !

dilluns, 23 de juny del 2008

El col·leccionista de móns, Ilija Trojanow

Fes allò que et dicti la teva humanitat,
Sense esperar reconeixement més que de tu mateix
De la manera més noble viu i mor
Qui les seves pròpies lleis fa i obeeix.

Richard Francis Burton

És una traducció apanyada per mi mateixa del poema que encapçala aquesta novel·la. Remarco que és una novel·la, i no una biografia. Em penso que el poema reflecteix prou encertadament allò que l’autor ha volgut triar del poc que sabem del misteriós Burton per a teixir “El col·leccionista de móns”.

Richard Francis Burton va viure durant el segle XIX, era oficial de l’exèrcit britànic i probablement va viure fora del seu temps. És a dir, va viure molt intensament els seus dies, però em penso que no pas el seu temps.

Ilija Trojanow és búlgar de naixement, però ha viscut a Alemanya, Kenya i Sud-àfrica.

El títol de la novel·la és exquisit. Burton, el desconcertant personatge, té una curiositat insaciable per absorbir cultures, llengües i creences, talment com si les col·leccionés. A la Índia s’esforça, al contrari que la resta de colons anglesos, per integrar-se i confondre’s entre la població nativa, per entrar en les seves vides privades i gaudir d’una complicitat de la que no gaudeixen els angrezi. Al Pakistan es converteix a l’islam, i fins i tot, disfressat de xeic Abdullah fa el peregrinatge a la Meca, passant per la santa ciutat de Medina, amb una colla d’amics musulmans que mai s’adonen que és europeu. Viatja amb una caravana d’esclaus fins a les fonts del Nil, amb l’expedició que va col·locar al mapa el llac Victoria, enmig de febres terribles i penalitats inimaginables.

El llibre està dividit en tres parts, fonamentalment geogràfiques, però també molt diferenciades entre elles per altres aspectes. La primera part, a l’Índia i el Pakistan, el tema central és la seva pròpia descoberta del gust per la transformació, per la disfressa i per la descoberta d’altres ments diferents a la seva. I com a rerefons hi ha les colònies i els seus governants, aquell monstre que administra mig món des d’un petit carrer de Londres.

En la segona part, el peregrinatge amb la caravana, Medina i La Meca, parla de la fe i de l’espiritualitat, i també, em penso, de com un home pot necessitar tant d’exterioritzar-la i compartir-la.

La tercera part, crec que la més lluïda, la cerca de les fonts del Nil, el viatge per Àfrica i el Llac Victoria. Els esclaus i l’esclavatge, els morts en vida. La descoberta de terres salvatges. Els missioners i la fe veritable.

Però, sahib, el llac ja té un nom, el llac porta el nom de Nyanza. Bestieses, va exclamar el bwana Speke, i vaig adonar-me de com se li encenia la ira a dintre, com pot ser que tingui nom, si l’acabo de descobrir avui mateix. Que no ho entens, Sidi, encara no existeix als mapes. Les seves paraules em van desconcertar, hi vaig reflexionar llargament, i al final vaig arribar a la conclusió que no pot fer cap mal que els llacs i les muntanyes i els rius tinguin molts noms, noms sortits de boques diferents, noms que parlin de característiques diferents i d’esperances diferents. Però jo havia fet els comptes sense pensar en el recaptador de tributs. Els wazungu volen que només hi hagi un nom per a cda cosa, són tossuts com ases, no volen acceptar la gran quantitat de noms diferents que un lloc pot tenir. Quan vam tornar a Kazeh, on ens esperava el bwana Burton, i vam parlar del llac amb els àrabs, el bwana Speke es va encaparrar a parlar del llac Victòria. Jo vaig haver d’explicar als àrabs que encara que el bwana Speke digués Victòria en realitat volia dir Nyanza, i llavors un dels àrabs em va preguntar amb llengua esmolada per què el mzungu no deia allò que volia dir, i si els estava amagant alguna cosa. Com sempre que les coses es posaven difícils, el bwana Burton va intervenir i va calmar les onades parlant un àrab que fluïa de la seva boca com si fos mantega fosa.

I aquesta és l’altra particularitat de la novel·la, els seus narradors. En cada part és d’una manera diferent, i sempre indirecta, que ens acostem a la figura de Burton. En la primera part és a través del seu criat, Naukaram, en la segona part és a través dels interrogatoris que les autoritats de La Meca fan als companys de viatge de Burton, de qui sospiten que és espia, i en la tercera part és l’esclau alliberat que fa de traductor de la caravana, Sidi Mubàrak Bombai. Aquest darrer, sobretot, aporta un relat lúcid i curiós, irònic i lleugeríssim, com un avi que parla de coses importants a la vora del foc, i els néts riuen i aprenen, mentre l’àvia feineja i adverteix que l’avi exagera.

Valoro d’aquesta tria la valentia de l’autor. Francament, deixar tan lluny de tu el protagonista és una tria molt arriscada i hi ha el perill que aquest resulti massa distant. De fet, em penso que aquest és el problema principal de la novel·la, la gran distància que separa el lector d’allò que realment està passant. Com si algú sosté a la taula del costat una conversa que només sents a estones, o com si veus en una pantalla quelcom molt interessant en una llengua desconeguda.

Probablement l’autor es va adonar d’aquest problema, i va decidir intercalar fragments de narrador omniscient al relat, segurament per poder acostar-se una mica al que passa pel cap al protagonista. Per mi l’error més gran de la novel·la. No només trenquen el ritme, sinó que no aconsegueixen el seu propòsit d’acostar el protagonista al lector, i el caràcter introspectiu que pretenen aportar no resulta convincent ni adequat. Què m’importa què pensa un personatge que no conec i que no entenc? Potser hauria valgut més convertir els narradors en protagonistes i deixar que Burton quedés en el misteri, sostenint i lligant les històries entre elles, però deixant-lo en segon pla, donada la incapacitat de portar-lo al primer.

Llegir una novel·la poc interessant és decebedor, però que no t’interessi una novel·la que intueixes com d’interessant podria ser, és senzillament esgotador.

dilluns, 16 de juny del 2008

El noi del pijama de ratlles

Com ja hem creat quelcom semblant a la jurisprudència pel que fa a la re-valoració d'obres, avui comento "El noi del pijama de ratlles", tot i que fa vora mig any l'Eva ja hi va fer el seu apunt, al blog.

De fet, és un d'aquells llibres de Sant Jordi que regales, i que de retruc saps que llegiràs un cop l'hagin acabat. El vaig regalar en bona mesura, per la bona premsa de l'Eva. Curt, històric, emotiu.

A l'apunt de l'Eva no hi desvetlla gairebé res. Us he de dir que jo vaig comprar l'edició catalana, vaig llegir la contraportada, i què dir de la portada (el Pere també ho comentava llavors), més descriptiu impossible. Estic totalment d'acord que caldria tenir una mica més de cura, pel que fa a l'edició.

Aquest llibre, precisament, mira d'anar desgranant la història a petits passos, els passos de Bruno. Diguem-ne que perd el 50% de la màgia un cop tens a la mà l'edició catalana...

D'altra banda he de dir que me l'he mirat amb una mica de cruesa. Segur que ha estat influenciada pel coneixement inicial de la història. Però també per altres raons.

Principalment, em costava força creure els personatges, al principi del llibre. Bruno és un nen de 8 o 9 anys, i a vegades parla com si en tingués 20. Per les seves reflexions, però també per la seva forma de fer. De vegades aquest tret tan poc arrelat al personatge, es contraposa amb alguns recursos per situar-te a la pell d'un nen d'aquesta edat, com ara repetir la mateixa frase per descriure quelcom, amb un to infantil. Una barreja poc agraciada, segons la meva opinió.

A mitjan del llibre ja m'havia endinsat més a la història, i crec que deixava d'haver-hi aquestes contraposicions més aviat absurdes: per fi Bruno era un nen, un nen i prou.

Sense semblar pedant, el final també era una mica previsible. De fet, quan em faltaven 30 pàgines desitjava que acabés així, perquè fet i fet, havia d'acabar així. Quin final li haguéssiu reservat a aquesta història, si no?

diumenge, 15 de juny del 2008

Restless, William Boyd

Farà uns quatre anys en Nick em va deixar un llibre titulat "Any human heart" de l'escriptor anglès William Boyd. Sense cap mena de dubte es va convertir en una de les millors novel·les que havia llegit en els darrers anys i segurament formaria part d'una hipotètica sel·lecció dels llibres que m'enduria a una illa deserta. Des d'aleshores em vaig quedar amb les ganes de llegir algun altre llibre seu i un dels darrers cops que vaig anar a la llibreria vaig buscar-ne algun. L'únic que vaig trobar va ser aquest que comento en el post: "Restless", la seva última novel·la.
És la història d'Eva Delectorskaya, una jove russa emigrada a Paris a finals dels anys trenta. Eva serà reclutada pels serveis secrets britànics i es dedicarà a tasques d'elaboració de falses notícies per tal d'influenciar l'estat d'ànim de la societat i de les tropes que lluiten en la 2º Guerra Mundial. El llibre ens explica en paral·lel la història d'Eva durant la guerra i la d'ella mateixa i la seva filla a finals dels anys setanta, època en què el passat d'Eva torna i amenaça de trencar la pacífica vida de la seva família.
Haig de reconèixer que no és un gran llibre. Està ben escrit, el ritme és molt bo i els personatges molt ben definits, però a la història li falta autenticitat. És bastant difícil parlar del món de l'espionatge sense haver-ne format part i això es nota. I a més, la trama a voltes es complica bastant i moltes vegades un té la sensació de no estar controlant el que succeïx, de que l'escriptor en qualsevol moment es pot treure un as de la màniga per resoldre alguna situació particular.
Però tot i aquestes crítiques negatives hi ha dues coses que m'han agradat força. Una és part de la trama, en què s'expliquen els esforços que van fer els serveis secrets britànics per tal que els Estats Units entressin en la 2º Guerra Mundial. I l'altra és com l'autor és capaç de transmetre en tot moment la soledat de la protagonista, la seva continua vigilància i desconfiança envers la resta de persones.

Si una cosa m'ha quedat clara llegint aquest llibre és que Boyd té una gran capacitat de crear personatges que traspuen humanitat, que estan plens de les emocions que tots nosaltres vivim, gaudim i patim dia darrera dia.

diumenge, 8 de juny del 2008

Castillos de cartón - Almudena Grandes

Tot comença amb una trucada anunciant el suïcidi d’un amic comú. A partir d’aquí porta a la narradora a recordar l'època en que encara eren estudiants de belles arts, en que les bogeries acabaven formant part de la normalitat, en que el món eren ells tres, i rés més que importés. Descriu els múltiples significats del tres, el tres com a numero parell, numero imparell, numero a part o com a alguna cosa que va molt més enllà d’un número. L’art, el sexe, l’amor i la mort..moments compartits que no es queden en moments, ja que ni la distància ni el temps, permetran que cap dels tres se’n desprengui.
El llibre es curtet i lleuger, amb un to de poesia quotidiana que fa que te’l llegeixis ràpid, produeix l’efecte contrari del pas del temps que descriu l’autora en un moment donat, “una lentitud agónica de unos minutos que se negaban a respetar la suma de sus propios segundos” , sinó que llegint-me’l el temps ha passat com uns segons que ocultaven el pas dels minuts i les hores.!
Recomanable per època d’exàmens!!

divendres, 6 de juny del 2008

A las ocho en el Bule

No sé què és el que té aquest llibre, però em va atrapar durant el poc temps que vaig trigar en consumir-lo. De fàcil lectura i no massa extens, és un retrat costumista de la "kale borroka" des del punt de vista de l'esquerra abertzale. L'autor, Xabier Silveira, columnista del Gara, no reflexiona al voltant del conflicte ni, podríem dir, emet cap tipus d'opinió al respecte. Simplement, explica tot el que li va succeïnt a Arrats, el protagonista de l'història en la seva vida a Donosti i rodalies.
Per si a algú li interessa el tema, l'editorial és la Txalaparta i el podeu trobar, entre altres llocs, a la Ciutat Invisible, que és d'on el vaig treure jo.

Si algú s'anima a llegir-lo...ja dirà que li ha semblat!

diumenge, 1 de juny del 2008

De ratones y hombres, John Steinbeck

Aquesta és la història de dos homes, en George i en Lennie, que van de granja en granja buscant feina i així poder estalviar uns diners que després utilitzaran per comprar la seva propietat en la que podran cultivar el que vulguin, criar conills i gallines i ser els seus propis amos. Mai poden arribar a complir el seu somni. En Lennie és molt fort i robust i treballa com cent homes però no te ni un bri d'intel·ligència, és un complet babau que no para de posar-se en problemes. Això fa que els dos homes, que sempre van junts, hagin d'estar contínuament fugint.
El llibre ens relata el successos que es desenvolupen en l'última granja a la que arriben. Ens va descabdellant poc a poc la situació que acabarà generant la crisi que hauran d'enfrontar els dos amics i que no explicaré com acaba.

És un llibre molt pausat, ple de descripcions, amb uns personatges molt ben definits des de la primera línia en què apareixen. Tot i que l'acció transcorre en un sol indret, l'autor ha aconseguit transmetre'm la sensació d'espais oberts, verges, infinits de les planúries del centre d'Estats Units. I això a la vegada que descrivia escenes senzilles i intimistes com la següent:

"Al cabo de un momento el perro viejo entró renqueando por la puerta. Miró a su alrededor con ojos dulces, semiciegos. Husmeó, luego se tendió y puso la cabeza entre las patas. Curley apareció otra vez por la puerta y hechó una mirada dentro del cuarto. El perro alzó la cabeza, pero cuando Curley se alejó, la enmarañada cabeza se hundió otra vez hasta el piso."

Un llibre molt humà on hi apareix el millor i el pitjor del que som capaços. La història de dos homes que només es tenen l'un a l'altre i el somni que comparteixen.