Everything is Illuminated, Jonathan Safran Foer

Animada per tant com m'havia agradat Extremely loud & Incredibly close, vaig demanar al Pere el primer llibre de Foer. I lamento dir que no m'ha agradat tant com l'altre... Tot i que sí que he gaudit de la lectura. No m'ha semblat ni tan original ni tan emocionant.

Jonathan Safran Foer va viatjar a Ucraïna des dels Estats Units quan tenia 20 anys, amb una fotografia vella i arrugada, buscant una noia que havia salvat el seu avi jueu de l'Holocaust. No en va dir res a la seva àvia, i per això no tenia ni noms, ni dades, ni punts on iniciar la cerca. De manera que al cap de cinc dies va tornar cap a casa amb les mans buides, i, imagino, el cap ple d'idees.

A la novel·la, el jove Jonathan Safran Foer viatja des dels Estats Units a Ucraïna amb una fotografia vella i arrugada, buscant la noia que havia salvat el seu avi jueu de l'Holocaust. Només té el nom del shetlt on havia viscut, Trachimbrod, un guia i traductor, l'Alex, i un conductor, l'avi de l'Alex. També té por als gossos, i per això no li agrada la Sammy Davis Junior Junior, el gos pigall de l'avi de l'Alex, que es pensa que és cec.

La cerca de la història de l'avi de Foer toparà de nassos amb la història de l'avi de l'Alex, que també es diu Alex, i la noia de la fotografia es farà més i més inabastable. Tanmateix, la història està construida de manera força original, tot barrejant tres tipus de textos, tots escrits amb posterioritat al retorn de Jonathan als Estats Units. Per una banda, la novel·la, o intent, que l'Alex escriu sobre el viatge de Jonathan. Per una altra banda, les cartes que l'Alex li envia juntament amb els trossos de novel·la que va escrivint. I finalment, trossos d'una novel·la sobre com Foer s'imagina la vida del seu avi a Trachimbrod, fins a l'arribada dels Nazis. Per acabar-ho d'adobar, Alex no parla massa bé l'anlgès, i les cartes i la seva novel·la estan escrites amb un anglès artificial, una mena de barreja amb rus i traduccions literals de traductor automàtic, (manufacture sounds, no say no-truths, ...) cosa que fa bastant divertida la lectura.

Les tres històries (les esperances de l'Alex, el relat del viatge i els fets a Trachimbrod) es barregen amb molta habilitat i es retroalimenten, es relacionen en la mesura justa i permeten veure trets dels personatges i fins i tot parts de la història que no són no explícits, cal llegir-los entre una cosa i l'altra (això li encanta a Foer, em penso).

Sobretot en la història imaginada del que succeeix a Trachimbrod, hi trobarem moltes històries barrejades, moltes metàfores i divertimentos, algunes amb molta gràcia, algunes una mica pesades, que en alguns moments es fan difícils de llegir.

En qualsevol cas, si us cau a les mans, no deixeu de fer-hi una ullada. Penso que l'originalitat en l'escriptura de Jonathan Safran Foer no us deixarà indiferents.

(Per cert, algú ha vist la pel·lícula? Sé que el Pere sí i que no li va agradar).

Memoria de mis putas tristes, Gabriel García Márquez

No sé si tinc gaire esma de fer aquesta ressenya. Per una banda, sóc arribada de viatge (sí, aquesta ha estat una lectura de "vol"), per tant estic cansada. Per altra banda, llegir aquest llibre comporta pensar que cal rellegir-lo d'aquí a 20 o 40 anys, i veure si s'hi troben més complicitats, si es desvetllen alguns entre línies.

No hi ha llibre de García Márquez que no em pugui agradar, així que seré breu amb aquest comentari, també per ser justa amb les 109 pàgines que té.

Ressenyo doncs dues frases que crec que copsen els dos temes del llibre:

(...) uno de los encantos de la vejez son las provocaciones que se permiten las amigas jóvenes que nos creen fuera de servicio.

La vellesa en primera persona, i el apunt constant a la sexualitat durant la vida. I per tant, també a la vellesa.
Malgrat tot, no podia encaixar la cara de "El Gabo" a la primera persona d'aquest llibre, i no he cercat pas informació per si forma part de la seva biografia fora de "vivir para contarla" (pendent de llegir).

A las diez de la noche, tembloroso y con los labios mordidos para no llorar, fui cargado de cajas de chocolates suizos, turrones y caramelos, y una canasta de rosas ardientes para cubrir la cama. La puerta estava entreabierta, las luces encendidas y en el radio se diluía a medio vvolumen la sonata número unos para violín y piano de Brahms.

I l'altre gran tema, l'amor. L'amor que volem, que no hem tingut o que enyorem. O més simple, com es pot enfollir a qualsevol edat.
El millor de García Márquez és que mai saps ben bé quan estàs a la banda real o la banda de la fantasía, i ho va desgranant ara sí i ara també, amb cada acció ordinària que fa succeir.
Potser per això, arribats a un moment no me'l creia fent segons quines coses, i més senzillament pensant segons quines coses. No obstant, com crec que era un llibre que tocava bé de peus a terra pel seu argument (tot i que hi ha qui pensarà que aquesta és la part fantasiosa precisament), tenia unes ganes tremendes d'acabar les 109 pàgines i trobar-me amb el desenllaç esperat.

Si no heu llegit mai a l'autor, potser no us recomanaria aquest llibre, perquè pot ser que no us enganxi totalment. A mi em va tornar boja "Crónica de una muerte anunciada", que podria ser una bona opció.

Contes contes contes

Una ressenya triple, perquè se m'acumules els llibres i no dono a l'abast.

Aquest gener he llegit tres llibres de contes:

L'illa dels Maians, Quim Monzó

Crec que aquest és un dels reculls menys coneguts de contes d'en Monzó, que, vagi per davant, m'encanta. Quan en Quim Monzó va fer el discurs tan i tan lloat a la Fira de Frankfurt, tothom en cantava excel·lències. I jo pensava, no entenc res. Trobo aquest discurs fantàstic, com trobo fantàstiques la majoria de coses que escriu en Monzó, i no me les envien 10 cops per correu electrònic. En fi, suposo que és allò de si les coses són o no són mediàtiques. Què vols fer-hi.

L'illa dels Maians conté una vintena de contes, de format estàndard (al voltant de les 10 pàgines, un personatge principal, etc), però gairebé tots em van acabar per sorprendre, d'una manera o altra. Els contes són frescos i lleugers, trobo, i els girs (esperats i inesperats, que hi ha de tot una mica) els escauen bé. Els personatges i les situacions són retrats irònics o directament sarcàstics de la realitat, de les relacions entre les persones...

Vaig devorar els contes, un darrera l'altra, gairebé sense digerir ni mastegar, reconec que vaig ser una mica golafre. Però és que era impossible parar! I no, encara no sé on és l'Illa dels Maians.

I com que ja hi era posada,

Mil cretins, Quim Monzó

Vaig continuar amb aquest Mil cretins, que en Quim Monzó va presentar aquest any passat. Amb el seu sentit de l'humor tan particular, jo li vaig sentir publicitar el llibre dient tot seriós a Catalunya Ràdio, en una entrevista amb l'Antoni Bassas, que el llibre era igual, que no en volia explicar res, però que volia que quedés molt clar que ell té una perversió secreta que consisteix en que quan veu un vellet o velleta pel carrer, els fa un cop al bastó perquè caiguin. Ho explicava a continuació d'opinar sobre la suposada polèmica sobre si la literatura catalana és la que s'escriu en català o si s'hi han d'incloure aquells escriptors que escriuen en altres llengües però ho fan a Catalunya. És a dir, la necessitat mediàtica de generar un escàndol, una polèmica, encara que sigui totalment inventada o fora de lloc, per tal d'amagar el que importa de veritat, la cultura, els llibres, els escriptors.

De Mil cretins he llegit que és un recull de contes bastant diferent a l'estil que sol usar en Monzó, i n'he llegit que és un llibre trist. Què voleu que us digui. Sí. Alguns dels contes són tristos, alguns són molt tristos. Altres no. Però tots són molt bons, i en certa manera, còmics. Especialment els de la primera part, els he trobat deliciosos. És cert que si bé en l'Illa dels Maians els contes giren entorn un personatge, és com si a Mil cretins girés entorn una situació. Els personatges de Mil cretins estan molt més indefensos, sembla que no puguin fer res, estan atrapats en aquestes situacions, i no tenen la lleugeresa que deia que tenen els Maians per fer girs. No en tenen ni una mica. No hi poden fer res!!! per això, potser, és pel que s'ha dit que era un llibre trist, tot i que en Quim Monzó diu que no ho és. La dona que fa dissabte per desempallegar-se de tot el que té a veure amb ell; l'escriptor que es veu abocat a una relació complicadíssima amb un altre escriptor jove per haver respost el títol del seu llibre a la pregunta "darrer llibre que ha llegit?"; el fill que va alternant, un dia a l'asil, a veure els pares molt malalts, un dia a la casa on havia estat nen, a veure les coses omplir-se de pols i buidar-se de vida; i tants d'altres.

I tenia per casa

T'estimo si he begut, Empar Moliner

Si sou seguidores de la Moliner (jo ho sóc), riureu com unes boges amb aquests contes. Els pobres personatges dels contes de l'Empar Moliner són com marionetes que ella fa ballar, se'n riu, fa que ens en riguem amb ella fins que ens adonem que estem rient de nosaltres mateixos. Personatges tòpics tractats amb enginy, i personatges més subtils, que miren de fer la seva en les situacions en els que els trobem, i se'n surten com poden, però sempre de manera molt i molt divertida. Amors desesperats, baralles inevitables, feministes ridícules, divorciades espantoses, no us treureu el somriure de la boca. Tot molt políticament incorrecte, he de dir. Com m'agrada.

Matadero Cinco, Kurt Vonnegut

o La cruzada de los niños

"- Entonces no erais más que niños, pero no lo escribirás así, claro.[...] Pretenderás hacer creer que erais verdaderos hombres, no unos niños, y un día seréis representados en el cine por Frank Sinatra, John Wayne o cualquier otro de los encantadores y guerreros galanes de la pantalla. Y la guerra parecerá algo tan maravilloso que tendremos muchas. Y la haran unos niños como los que están jugando arriba. [...]
- Mary- dije-, no creo que nunca llegue a terminar ese libro [...]. Sin embargo, si algún día lo termino, te doy mi palabra de honor de que no habrá ningun papel para Frank Sinatra o John Wayne... Y además-añadí-, lo llamaré La cruzada de los inocentes.
Después de eso, Mary O'Hare fue amiga mía."

Kurt Vonnegut va ser a durant la segona guerra mundial a Europa, va quedar desamparat darrera les línies enemigues, va vagar perdut uns quants dies, va ser capturat pels alemanys, va ser empresonat a la nau número cinc de l'escorxador de Dresde, va sobreviure al bombardeig aliat sobre la ciutat, i després va ser obligat a treballar apilant i cremant cossos dels soldats americans morts. Al primer capítol de Matadero Cinco explica a mode de pròleg novelat, tot d'intents d'escriure el llibre sobre Dresde. D'aquí és el fragment que us copio a dalt.

I llavors és a través de Billi Pilgrim, l'antiheroi que havia promès a la Mary, que es relaten els fets. Billy va a Europa, a la Guerra. Divaga un temps fugint després d'un atac, fins que és capturat pels alemanys, és empresonat a la nau número cinc de l'escorxador de Dresde, sobreviu al bombardeig aliat sobre la ciutat, i després és obligat a treballar apilant i cremant cossos dels soldats americans morts.

Però les etiquetes no us enganyen: és un llibre de ciència ficció. Billy Pilgrim viatja pel temps i és abduit per uns extraterrestres, del planeta Tralfamadore. Que com encaixa una cosa (la ciència ficció) amb l'altra (un relat sobre els horrors de la segona guerra mundial) no m'ho pregunteu a mi, que no m'ho podia creure quan vaig llegir la ressenya que va motivar la lectura d'aquest llibre. El millor que podeu fer és desxifrar-ho vosaltres mateixos.

Els tralfamadorians hi veuen en quatre dimensions, i per ells el temps té un significat diferent, no existeix abans o després, i tots els moments són alhora, i ensenyen a Billy que la mort no és important, ja que tothom està viu per sempre, en alguna banda. Una cosa que m'ha fet molta gràcia és que expliquen a Billy que ells veuen els éssers humans com si fossin cent-peus enormes, com tot de cossos humans enganxats: per una punta del cent-peus és un bebè, i per l'altra és un home vell, i entremig, totes les coses que li han passat per la vida.

Els viatges en el temps de Billy Pilgrim, com si fossin flash-back, fan que la història transcorri de manera molt àgil, i que anem coneixent i comprenent el personatge i la seva història com si fos a mode de capes, com una ceba, en lloc de fer-ho linealment. Els constants salts en el temps fan que Billy no sempre estigui en l'estat d'ànim o d'atenció que es correspon en cada moment, per això és un personatge més aviat grisot, aturat, conformat, que veu com la seva vida transcorre com si ell no hi pogués intervenir. O potser és l'horror de tot el que ha vist i li ha passat que el fa un personatge absent, no n'he acabat de treure l'entrellat.

Crec que Matadero Cinco és un llibre que permet moltes lectures, jo de moment, m'he quedat amb la primera, potser la més entretinguda i més superficial. Però estic segura que si el rellegís hi trobaria molts detalls que m'he perdut entre línies...

Per acabar, hi he trobat tres referències a llibres, dins la història, que m'encantaria compartir.

La primera és sobre un llibre visual:

El mejor esbozo, o por lo menos el más bonito, fue el que escribí en la cara posterior de un rollo de papel de empapelar.
Utilicé los lápices de mi hija; un color diferente para cada una de las principales situaciones y caracteres. La historia empezaba en un extremo del rollo de papel y terminaba en el otro, de modo que el meollo ocupaba todo el centro. Y la línea azul se encontraba con la roja, para después cruzarse con la amarilla, que, por fin, se acababa cuando el tipo representado por la línea amarilla moría. Y así todo. La destrucción de Dresde, por ejemplo, estaba representada por una acotación vertical de color naranja que era cruzada por todas las líneas que continuaban aún con vida, algunas de las cuales incluso se salían por el otro lado.

La segona són la colla de llibres de ciència ficció que llegeix en Billy, històries de ciència ficció de la més freak; i el seu maltractat escriptor, Kilgore Trout, que treballa venent diaris i alucina de que algú se les hagi llegit. Sempre m'ha impressionat que dins una història es parli de llibres que no s'han escrit, però que es podrien escriure... hummmm... em fa pensar molt.

I la tercera, que li encantarà al Pere, són els llibres tralfamadorians, que estan formats per multitud de frases curtes, urgents i intenses, que els tralfamadorians llegeixen totes alhora, i que no aporten una història amb principi i final, sinó la profunditat de molts moments meravellosos vistos tots a la vegada.