dissabte, 5 de juliol de 2008

La lladre de llibres, Markus Zusak

La lladre de llibres és la Liesel Meminger. Això ho sé jo, ho saps tu, ho sap el seu Papa, ho sap en Rudy, que un dia es va disfressar de Jesse Owens, i fins i tot ho sap l’Ilsa, la propietària de gairebé tots els llibres robats. I ho sap la Mort. Té 8 anys i viu a l’Alemanya nazi. Els seus pares eren comunistes, aquella paraula tan estranya, i ella i el seu germà se’n van cap al carrer Himmel, on els esperen els seus pares d’acollida. Lamentablement, el germà petit de la Liesel mor pel camí, de manera que arriba a la seva nova casa trista, sola, desamparada i amb un secret, el seu primer llibre robat. No sap ni llegir.

Els pares d’acollida, en Hans i la Rosa, o el Papa i la Mama, són ben especials. La Rosa té un caràcter terrible i una bocassa enorme, i un cor encara més gran. En Hans té les mans primes i tacades de pintura, un cigarret penjant dels llavis, un acordió molt vell i un jueu amagat al soterrani. Tots quatre tenen gana i no tenen diners, perquè en plena guerra, ningú contracta els serveis d’un pintor de parets.

“La lladre de llibres” és una típica història sobre la població civil en una guerra. És una típica història sobre els bombardejs, la misèria, la por. No hi busqueu una terrible originalitat. Per què no dir-ho. I tanmateix, té quelcom d’especial. Els personatges, sense sortir de ser el típic que estan ben presentats, són convincents i entranyables.

L’estil d’escriptrura també és particular. Directe, senzill. Net.

Urgent.

El personatge que ens explica la història és La Mort. Que ben pensat, en un relat de guerra, bé n’és la protagonista. La Mort, aquella que mai té cap pressa perquè sempre arriba, estava a l’any 42, força atabalada. Enfeinadíssima. I tanmateix, va perdre uns segons a mirar-se els ulls d’aquella nena que li aguantava la mirada. La Mort té un relat, un missatge, una història urgent a explicar, la història que la Liesel escrivia al soterrani i que li va salvar la vida.

Durant una estona van seure junts.
El fum va grimpar per l’espatlla del Papa.
Al cap de deu minuts més, les portes del lladronici s’obririen una mica de res i la Liesel Memginger les obriria una mica més i s’hi esmunyiria.
Es tancarien al seu darrere? O tindrien la bona voluntat de deixar-la tornar a sortir?
Tal i com descobriria la Liesel, ser una bona lladre requereix moltes coses.
Sigil. Valor. Rapidesa.
I en tot cas, i per damunt de tot, hi ha un requisit definitiu.
La sort.

Saps què?
Oblida’t dels deu minuts
Les portes s’obren ara mateix.

3 comentaris:

Lena ha dit...

He pres nota, Eva...faré els deures...

eva ha dit...

Hola lectora!

Segur que t'agradarà, lena.

Molts petons.

Pere ha dit...

Porto gairebé dues-centes pàgines d'aquest llibre i ja puc dir que com a mínim és deliciós, molt tendre i també molt trist. Que més es pot demanar d'un llibre?

I una imatge del llibre amb molta força: aprendre a llegir i escriure escrivint les paraules amb pintura a les parets del soterrani.

Ja tinc ganes de llegir-me les 400 planes restants !