Joan Brossa

POEMA

És cert

que no tinc diners

i és patent que la major part de

monedes són de xocolata;

però si agafeu aquest full,

el doblegueu pel llarg

en dos rectangles,

després en quatre,

feu llavors un plec

oblic amb els quatre

papers i el separeu

en dos gruixos,

                          obtindreu

un ocell que mourà

les ales.

Joan Brossa (1919 - 1998)

El revés y el derecho, Albert Camus

Tinc tres ressenyes pendents per escriure des de ja fa bastant de temps però entre una cosa i l'altra ho he anat deixant per més endavant. I ara tinc el problema que no recordo massa que volia dir d'aquest "El revés y el derecho" de Camus. Però no importa massa perquè Camus és probablement el meu escriptor de capçalera i sempre puc trobar coses a dir sobre la seva obra. A més de que cap al final del llibre vaig subratllar algunes frases amb el que us podré donar algunez pinzellades de la prosa de Camus.

Aquest és un llibre que recull assaigs curts escrits en la seva joventut, quan encara vivia a Argèlia. I es nota. Només cal comparar el pròleg del mateix autor, escrit 22 anys després, amb la resta del llibre per copsar l'evolució literària de Camus. Ens trobem davant d'uns assaigs amb una estructura molt evident i amb les idees que vol transmetre amagades darrera de petites històries, com si fossin faules moralitzants però sense animals, amb ell com a protagonista. I el Sol. El Sol d'Argèlia i la mar Mediterrània.

I de què ens parla Camus? De la vida. De res més que de la vida, del dia a dia, de com afrontar-lo sense negar-nos a nosaltres mateixos. I sobre l'absurd que ens envolta i de com viure amb aquesta absurditat:

"Puedo decir, y lo diré dentro de un rato, que lo que cuenta es ser humano y sencillo. No, lo que cuenta es ser auténtico, y entonces ahí entra todo, la humanidad y la sencillez."

Crec que era una de les grans preocupacions de Camus, viure amb coherència amb la seva manera de veure la vida. I al final sempre troba la resposta en l'entorn:"in magnificentia naturae, resurgit spiritus". Aquí us deixo amb les seves paraules, les seves emocions que també són les meves:

"Una vez, sim embargo, en un claustro barroco, en una de las puntas de la ciudad, la dulzura de la hora, las campanas que tañían despacio, unos racimos de palomas que brotaban de la antigua torre, y también algo así como un aroma a hierbas y a anonadamiento hizo nacer en mí un silencio tan colmado de lágrimas que me puso al filo del alivio".

Ébano, Ryszard Kapuscinski

En la realidad, salvo por el nombre geográfico, África no existe.

Crec que em sento una mica com es devia sentir Kapuscinski a l’hora d’escriure El Emperador. Revisant les notes, les transcripcions de les entrevistes i pensant... si està tan ben dit, què hi puc afegir jo? El que vull dir és que no sé com fer aquesta ressenya. M’agradaria que l’Aina fes unes bones pizzes casolanes, seure al voltant d’una taula amb unes cerveses i començar-vos a llegir fragments d’Ébano, mentre us explico què va significar cada un en el moment que el vaig llegir.

Jo vaig llegir Ébano al Senegal, pausadament i mentre viatjava de Vélingara a Oussouye, després a Dakar, tornava a Oussouye i després m’estava uns dies a Vélingara. Si tanta gent n’ha dit que és un llibre per viure l’Àfrica des del sofà de casa, jo en diré que al Senegal va ser un meravellós company de viatge. Em recordava aquella persona que trobava tan a faltar per compartir les curiositats i les anècdotes. Algú que tot i no ser-hi, compartia en certa manera amb mi el viatge. Kapuscinski em va fer somriure de complicitat durant pàgines senceres. Perquè descrivia exactament aquella anècdota de la primera setmana al mercat, o la de l’autobús amb el que vam arribar a Ziguinchor, o de la festa d’ahir a ple sol, que no sabem d’on va sortir ni on va anar a parar, esfumada, un cop acabada sense que entenguéssim què la finalitzava ni què l'havia començat.

En un instante, la calle se llenó de gente, que no tardó ni un segundo en formar un círculo. Luego, todos se pusieron a bailar. No sé de dónde habrían salido los niños. Llevaban unas latas vacías que golpeaban ahora, marcando el ritmo. De hecho, lo marcaban todos, batiendo palmas y arrastrando los pies según los pasos de la danza. La gente había despertado de su letargo, su sangre había empezado a fluir y el vigor se apoderó de ella. Se veía hasta qué punto la danza divertía a todos, lo contentos que estaban de haber descubierto vida en su interior. Algo había empezado a suceder en aquella calle, en su medio, dentro de ellos mismos. […] De repente, todo el barrio se había puesto a bailar, a marcar el compás y a divertirse, ¡en la peor, en la más tórrida y mortífera hora del mediodía!

¿Divertirse? No, se trataba de algo distinto; de algo más, algo mucho más sublime e importante. Bastaba con fijarse en los rostros de los danzantes. […] Había en ellos una firme determinación y se notaba que comprendían la importancia de un momento en el cual podían expresarse a sí mismos y dar testimonio de su presencia y participación. Inactivos y superfluos durante días enteros, de repente se volvían visibles, necesarios e importantes. Existían. Creaban.

[…] Finalmente, ya cansado, terminó, y con un gesto de la mano, dio las gracias a los bailarines. Éstos se detuvieron, se ajustaron la ropa y se pusieron a enjuagarse el sudor. Hablaban, intercambiaban opiniones y reían. Luego empezaron a dispersarse, a buscar la sombra y a desaparecer en el interior de sus casas. La calle volvió a sumirse en el vacío tórrido e inmóvil.

Us diré que llegiu Ébano perquè us farà veure l’Àfrica amb una mirada molt humana, plena de dubtes i infinita curiositat. Amb una miqueta, la justa, d'ironia envers les coses incomprensibles que hi pasen. Us diré que si us interessa una visió periodística  poc convencional, diguem-ne, de conflictes més o menys coneguts per nosaltres hi trobareu molta informació. Us diré que el llegiu, perquè si voleu saber com és un baobab o com és un mosquit o com és la calor o la por o com de grossos poden ser els escarbats de l’habitació de l’hotel ho aprendreu. Acostar-se a la realitat o a la mentalitat africana? No ho sé. Jo crec que Kapuscinski tampoc ho pretenia. Em penso que era molt més modest que tot això. Em penso que s'acontentava amb acostar-se a la realitat i a la mentalitat de les persones amb qui ell es topava, i segons com, això em sembla molt important. Sobretot perquè ho aconseguia. I el cert és que si vas tan lluny, aconseguir això és una gran proesa. 

Este no es un libro sobre África, sino sobre algunas personas de allí, sobre mis encuentros con ellas y el tiempo que pasamos juntos. Este continente es demasiado grande para describirlo. Sólo por una convención reduccionista, por comodidad, decimos “África”. En la realidad, salvo por el nombre geográfico, África no existe.

Com amb El cor de les tenebres, m’adono que la meva fascinació per aquest llibre està enormement influïda pel moment de la seva lectura. Tanmateix, m’agradaria que emprenguéssiu aquest viatge, de la mà d’aquest incansable buscador i descobridor de miratges i de somnis i de tradicions i de visions que crec que devia ser Kapuscinski. 

Tsugumi, Banana Yoshimoto

En l'últim Sant Jordi només em vaig comprar dos llibres, El meu ofici i aquest Tsugumi. I aquest darrer me'l vaig comprar tot i l'advertència de l'Anna que s'havia llegit Kitchen i no li havia convençut.

És un llibre que ens explica la història de dues amigues, la Tusgumi del títol i la Maria, durant un estiu en un poble costaner i turístic. La Tsugumi és la filla del matrimoni que regenta un hostal que tancarà al final de l'estiu i pateix una malaltia que la fa passar molts dies al llit amb febres i l'impossibilita de marxar del petit poble. Degut a aquesta malaltia el caràcter de la Tsugumi és molt brusc i tallant i només la Maria és capaç de veure tot el bo que amaga la personalitat de la Tsugumi.

Sota aquest fil argumental, l'autora intenta transmetre una sèrie de valors com el de l'amistat o la importància de la familia. A més el fet que la Tsugumi visqui sempre amb el risc que la mort se l'endugui en la següent febrada serveix d'excusa a l'autora per donar una certa profunditat de pensament a les dues amigues, sobre el sentit de la vida i la mort. Però tot plegat he trobat que no acaba de quallar. Es fa difícil creure't el personatges i entendre el que fan i a més la manera en què està escrit el llibre a vegades resulta empalagós i falsament poètic.

No és que sigui un llibre dolent, perqué al cap i a la fi et distreu mentre el llegeixes, però és d'aquelles lectures que al passar la darrera pàgina desapareixen sense deixar cap rastre, com si mai haguessin existit.

Pandora al Congo, Albert Sánchez Piñol

Estic seguríssima que aquest és un llibre que molts ja heu llegit, així que vaig tard.
Però vaig tard, sobretot, perquè llegir Pandora al Congo m'ha comportat més temps del que pensava.

Com bé recordareu, vaig acabar La pell freda amb un regust de boca més que agradable. I algunes, des de fa un temps, també estan al cas que Pandora al Congo no m'acabava de convèncer.

He llegit comentaris on es valora molt positivament el pas a la lleugeresa i lucidesa de Pandora al Congo, venint des dels pensaments recargolats de La pell freda. Doncs jo en discrepo.

Precisament m'ha passat que la història no m'enganxava; i no perquè no fos original, ni perquè la seva estructura d'històries paral·les no estigui ben aconseguida, ni perquè després de cada afirmació vingui el puntillisme agut que deixa, cada dos per tres, les coses al seu lloc. Tot això ho he valorat, i malgrat tot, no aconseguia arrossegar-me.
I crec que és per tots aquests alicients, que no ho aconseguia: La pell freda era una història recta i no obstant això, no era pas simple. Pandora al Congo eren històries que s'entrelligaven i no obstant això, la complexitat no passava més enllà per aquest joc de barrets i misteris a mig saber.

Amb això no vull ser molt simplista, però la intensitat amb què he viscut aquesta obra és molt voluble: no m'he cregut l'amor d'aquesta novel·la. Me l'havia de creure perquè sí, perquè ho llegia, com quan llegeixes a un llibre de text una fórmula elemental però no hi veus la demostració. No he vist demostrat l'amor enlloc.

I per últim, els finals de bombo i platillo no són lo meu.

War with the Newts, Karel Capek

Aquest llibre de l'autor txec més important de la primera meitat del segle passat (segons la contraportada) me'l va deixar l'Anna en la seva traducció a l'anglès. Seria bastant difícil classificar aquest llibre en cap gènere de novel·la particular, ja que podria estar dins dels llibres de ciència-ficció, dels de crítica social, dels bèl·lics o fins i tot dins dels d'humor. És a dir, és un llibre amb tots aquests ingredients.

Explica la història del descobriment d'una espècie de salamandra capaç de bipedisme, de la mida d'un nen i amb mans de quatre dits. I no només això sinó que són molt intel·ligents i són capaces de parlar i evolucionar molt ràpidament. El llibre ens va relatant com al començament els humans utilitzen aquesta espècie d'amfibi com a ma d'obra esclava i capaç de les obres d'enginyeria hidràulica més avançada. Fins que poc a poc, la capacitat reproductiva i d'aprenentatge de les salamandres les va fer escalant posicions en el rànquing d'espècies civilitzades i el xoc brutal i inevitable amb els humans té lloc.

El llibre està escrit sense cap protagonista clar, a base de diferents episodis succeïts a diversos llocs del món i amb diversos humans com a contrapart de les salamandres. I la intenció de l'autor és clara: satiritzar el mode de vida de la seva època (està escrit l'any 1936), criticar tant el capitalisme desenfrenat com el comunisme i donar un crit d'alerta a la fe cega en els nous avenços tecnològics que tant de bé poden fer però que fora de control poden arribar a ser desastrosos. I crec que precisament tota aquesta crítica és el punt més feble del llibre, ja que tota la part central del mateix està construida per parlar sobre tots aquests temes de manera que es talla una mica el fil de la història inicial. I quan cap al final es torna a reprendre aquest fil es fa massa evident la manca de continuitat. Però això no evita que tant les parts inicials com finals siguin esplèndides, molt divertides i també molt iròniques; amb un cos central que no està a l'altura de la resta del llibre però que no per això deixa de ser també interessant de llegir.

En resum és un llibre que val la pena llegir, que està ple de reflexions molt interessants sobre l'ordre social humà i sobre el concepte tant estrany d'Humanitat.

Mar de fondo, Patricia Highsmith

Aquest no és un llibre que hagi buscat. Ni tan sols és un llibre que hagi trobat. És un llibre que m’ha trobat a mi, i per dues vegades.

Vaig agafar aquest llibre d’una prestatgeria de la missió dels escolapis d’Oussouye. M’havia quedat sense lectura i és el primer llibre en castellà que vaig arreplegar. El vaig començar i al cap de pocs capítols estava totalment enganxada. Vaig haver de marxar d’Oussouye sense haver-lo acabat, i vaig pensar que ja el buscaria a Barcelona. La mateixa setmana d’arribar, a casa la mare de l’Esteve, em van marxar els ulls cap a un llom vermell i en llegir el títol, no vaig poder fer altra cosa que endur-me’l per acabar-lo. Era una edició diferent, tot i que juraria que la mateixa traducció, de manera que amb un mes de lapsus vaig reprendre la lectura, que vaig liquidar en dos dies.

A la contraportada d’una de les dues edicions hi deia “Si es usted apasionado de las novelas policíacas, debería leer este libro. O quizás debería hacerlo si no lo es.” La veritat és que aquesta indecisió de l’editor (o del crític de qualsevol diari, no sé) em generava automàticament la resposta “o potser no ho hauria de fer en cap dels dos casos”, però què hi farem. El cert és que cap de les dues edicions feia honor a la lectura.

Mar de fons explica com passa un home corrent de pensar “Mataria a aquest tio” a “M’agradaria matar a aquest tio” i després a “Oh, vaja, acabo de matar a aquest tio, millor que dissimuli”. La deconstrucció de la ment d’un psicòpata és espectacular.

Victor Van Allen i Melinda són un jove i estàndard matrimoni nord-americà, de classe moderadament alta, educats, encantadors, amics dels seus amics, van a festes i reunions socials i es preparen una copa en arribar a casa. En Vic és bon veí, dels que ajuden a treure un esquirol mort del jardí i aquestes coses. És amable, educat, intel·ligent, en fi, encantador. La Melinda és encara més encantadora. El que passa és que ho és sobretot amb els homes joves solters. Té amants i tothom ho sap, inclòs en Vic, tot i que no sembla importar-li massa. Un dia, de broma, en Vic explica a l’amant de la Melinda que va matar a un home que s’entenia amb la melinda, i l’amant, espantat, fuig. Però... i si la broma va més enllà? Quan la Melinda troba un altre amic, en Charlie, i aquest apareix ofegat en una piscina, tothom coincideix en opinar que ha estat un terrible accident. La Melinda escamparà a tort i a dret que ha estat un assassinat, i que en Vic n’és culpable, però això només aconsegueix posar-li tota la gent (tots aquests bons veïns) en contra. Si ella és tan esbojarrada, i tothom sap com de malament ha tractat al pobre Victor, que sempre ha estat dolç i comprensiu amb ella malgrat les seves infidelitats.

Victor és un home que té una petita editorial que publica poesia, que cria cargols en un terrari, que procura mantenir un aspecte sa i pulcre, endreçat i amable, que sempre somriu a tothom i us diu bon dia quan us creueu pel carrer. No digueu que no us moriu de por. Només hi falta la senyora Fletcher.

I finalment, perquè l’elecció del títol és senzillament fenomenal, l’apunt científic. El mar de fons és un onatge de longitud d’ona llarga, que es caracteritza per ser regular, d’avenç lent i de llarg abast. Quan s’observa mar de fons, normalment no es correspon amb el vent observat, ja que és un onatge que ha generat una tempesta que s’ha produït en un altre indret. Com que a més a més la profunditat a la que l’onatge afecta és la meitat de la seva longitud d’ona, el mar de fons mou aigua de profunditat moderada i sol arrossegar algues, plàstics i fang que normalment romanen quiets al fons, invisibles, provocant que l’aigua s’enterboleixi i arrossegant la merda cap a les platges.

La lladre de llibres i La mano de la buena fortuna

Aquestes han sigut les meves dues lectures del passat mes d'agost, dos llibres que l'Eva ja va comentar en el seu dia.

La lladre de llibres és una d'aquelles peces que no oblides, no per la història en si que no deixa de ser ben típica, sinó per les emocions ben vives que et fa sentir. Emocions que van des de la tendresa més naïf fins al regirament d'estómac més cruel causat per la descripció de les barbàries de la guerra. Segurament els personatges descrits en aquesta novel·la no són massa creïbles però això no evita que et puguis posar en la pell de cada un d'ells i que gaudeix i pateixis tant com ells. Això fa que a vegades pensi que estic davant d'un d'aquells llibres tramposos que només busquen tocar la fibra sensible i que en realitat no tenen cap "mèrit literari". Però sincerament crec que La lladre de llibres va més enllà, ja des del moment en que l'autor tria la Mort com a narrador per la seva història. Un recurs molt eficaç per denunciar tot allò relacionat amb la bogeria humana que només persegueix la glòria i el poder absolut sobre la resta d'èssers. Ambicions que no deixen de ser espúries davant de la única veritat absoluta: la Mort. I també m'agradaria destacar la que per mi és la veritable protagonista del llibre: la paraula. M'ha encantat com l'autor dóna a les paraules el veritable poder que tenen: el de donar vida i esperança en un món gris però també el poder de crear precisament aquest món del que et salven. En definitiva no és res més que el reflex de la grandesa i la misèria humana. Un llibre que recomano a tothom.

Per altra banda, La mano de la buena fortuna també té com a protagonista a la paraula, però ara juntament amb el lector per tal de crear, amb la lectura total, un món real d'allò que en principi només estava escrit. Una idea molt original, plena de poesia però segons el meu parer mal desenvolupada al llarg de les pàgines del llibre. M'ha resultat una lectura feixuga, amb algunes inconsistències, massa ambiciosa i finalment sense cap idea clara per transmetre. És cert que està ple de detalls preciosos, moments entranyables i imatges molt evocadores, però totes elles malbaratades pel desig de fer d'elles un novela, enlloc d'un bell poema. I potser això és el que fa més ràbia: tenir la sensació d'haver estat perdent el temps en el llibre quan la idea original podria haver donat molt més de si. Gaudireu més llegint la ressenya de l'Eva que no pas amb el llibre entre les mans.

La Bogeria, Narcís Oller

La Bogeria és una novel•la contemporània de la darrera ressenyada, El cor de les tenebres, però que en comptes de viatjar lluny, viatja endins, i molt a la vora. No ens mourem de Barcelona i rodalies.

És una novel•la breu, d’uns pocs capítols, en la que repassem la vida de Daniel Serrallonga a través dels ulls de dos seus companys de facultat. Junts van estudiar Dret a Barcelona i després mantenen un contacte esporàdic. L’Armengol i el narrador de la història (del que no sabem el nom), a través dels seus encontres al llarg de diferents moments de la seva vida, es van explicant, tot fent safareig, el que s’ha esdevingut a la vida del tercer, en Serrallonga, el Bandereta.

El malnom li ve dels temps de facultat, per la seva indecisió i la seva facilitat per canviar d’opinió segons com bufa el vent. Els companys de joventut se’n mofaven i li gastaven bromes, eren coses de joves esbojarrats, però el temps ha anat allunyant en Serrallonga de la “normalitat”.

Es podria dir que el relat consisteix en el seguiment llunyà i amb escàs interès que fan dos antics companys de facultat del cas d’un tercer, del que es diria que no hi és tot. I totes les converses que pot generar aquesta afirmació. Què és bogeria? Què és la normalitat? On hi ha els límits?

Oller, en les seves memòries, explica que pretenia en aquesta novel•la exposar un cas clínic de bogeria. Inspirat en un propi client que ell tingué com a advocat, que acabà morint en un manicomi, el relat posa de manifest el profund desconeixement i incomprensió de les malalties mentals. El seu origen (es pregunten els companys si les bromes gastades durant la joventut, per mofar-se’n, van acostar una mica més al Bandereta a la bogeria), com afrontar-les (com la família, els amics, la societat va allunyant l’estrany, el que s’aparta de la normalitat), com tractar-les (tancant al manicomi el dissortat quan ja està completament fora de si, on mor en poques setmanes sol, desamparat).

Interessantíssima i molt divertida. Trobo que ben bé val la pena d’invertir un parell de tardes en la seva lectura.

El dibuix és d’Aitor Martínez, i l’he tret d'aquí.

El corazón de las tinieblas, Joseph Conrad

Vivimos como soñamos... solos.

Imagineu que som a l’any 1899. Imagineu que som en un vaixell, al Tàmesis, esperant que pugi la marea per llevar l’àncora i salpar. Cau el sol, i la foscor i la quietud es van ensenyorint de la coberta.

En Marlow, llop de mar, home habitualment silenciós, però del que tots sabem que no té igual quan es posa a explicar històries i aventures, ha acabat la feina que feia i s’ha assegut sobre unes caixes. De mica en mica, sense saber ben bé on i com, la història comença a caminar, i tots nosaltres frisem per acabar la feina que estàvem fent i unir-nos al grup que escolta, atentament, el relat d’un viatge al cor de l’Àfrica.

La veu d’en Marlow és aspra, greu, sòlida. Una mica trista. El ritme al que explica el relat és el ritme d’un vaixell de vapor remuntant el riu Congo, entre la densitat de la vegetació de la selva, fosca, humida, febril, tan feréstega. És així com flueix aquesta història que avui us porto. Ve de molt lluny, i té formes molt variades. És densa i freda, no té un tacte càlid i agradable, que vingui de gust. Però no te’n pots allunyar ni que ho vulguis. Fa massa que va començar i estàs massa implicat. Els sorolls de la selva en la nit ja no et deixaran dormir, no et deixaran llegir, no et deixaran pensar, no podràs entendre res. Ja viatges. Ja no recordes.

No podíamos entender porque nos hallábamos muy lejos, y no podíamos recordar porque viajábamos en la noche de los primeros tiempos, de esas épocas ya desaparecidas, que dejan con dificultades alguna huella... pero ningún recuerdo.

Imagineu-me ara a mi. És el meu moment de calma, i llegeixo al matalàs que tinc a terra, en una habitació sense mobles en una casa a Vélingara, al Senegal. Amarada de suor. És de nit, segurament és molt tard, tots els altres dormen. És l’agost. Fa moltíssima calor. Hi ha un petit ventilador que sobretot fa soroll. El poc aire que mou és ràpidament esmorteït per la mosquitera, que adopta un moviment una mica fantasmagòric. Es diria que inquietant. El llum blavós del meu frontal il·lumina les pàgines d’una edició no massa bona d’un llibre, i una mena de lluminositat estranya es reparteix pels llençols i la mosquitera.

—¿Lo veis? ¿Veis la historia? ¿Veis algo? Me parece que estoy tratando de contar un sueño... que estoy haciendo un vano esfuerzo, porque el relato de un sueño no puede transmitir la sensación que produce esa mezcla de absurdo, de sorpresa y aturdimiento en un rumor de revuelta y rechazo, esa noción de ser capturados por lo increíble que es la misma esencia de los sueños.

Marlow permaneció un rato en silencio.

—... No, es imposible; es imposible comunicar la sensación de vida de una época determinada de la propia existencia, lo que constituye su verdad, su sentido, su sutil y penetrante esencia. Es imposible. Vivimos como soñamos... solos.

En Marlow m’explica, a cau d’orella, el seu viatge a l’Àfrica. Tan diferent del meu. Tan semblant, potser. Perquè tot i que miro de viure el seu, sobretot visc el meu.

A l’Àfrica, en Marlow hi busca aventures, marfil, respostes, però sobretot hi busca el senyor Kurtz. El senyor Kurtz és el millor agent de la companyia exportadora de marfil. Des del seu enclavament en la profunditat de la selva envia quantitats ingents de marfil que estan enriquint la companyia de manera espectacular. Fa anys que el senyor Kurtz no ha sortit de la selva, i el seu nom i la seva persona estan recoberts per una espessíssima capa de misteri, de llegenda, de rumors. Marlow s’endinsa en el continent cada vegada més obsessionat pel personatge que ell mateix ha creat: una veu potent, un discurs fluid, una ment lúcida, una mirada terrorífica. Un home terriblement civilitzat. Un home terriblement poderós.

A mi també em passava que el nom ja tenia un personatge abans de ser-ho, però això és una altra història.

En Marlow trobarà al final del seu camí a l’agent Kurtz. Malalt, vençut, espantat i perillós com un animal ferit: “La selva había logrado poseerlo pronto y se había vengado en él de la fantástica invasión de que había sido objeto.” En Kurtz ha sucumbit, els terribles perills de la selva han acabat amb el seu poder, amb la seva salut, amb la seva cobdícia, amb la seva humanitat. Per sort no han acabat amb la humanitat i la sensibilitat d'en Marlow, que portarà la seva llegenda a casa.

Us atreviu? Agafaríeu aquest vaixell del Tàmesis? Escoltaríeu en Marlow a coberta? Seuríeu tremolant de fred amb els ulls mig tancats i el cor viatjant per les tenebres de l’Àfrica? Es faria de nit, pujaria la marea i ningú de nosaltres s’atreviria a interrompre’l per aprofitar-la per salpar?

Kafka i la nina que va marxar de viatge

"Perquè plores?"
"La meva nina s'ha perdut"
"La teva nina no s'ha perdut: ha marxat de viatge"

Aquest llibre de Jordi Serra i Fabra és un petit tresor que vaig trobar l'altre dia. Es basa en una anècdota real, en la qual Kafka un bon dia es troba que, de cop i volta, per fer feliç a una nena petita que plora perquè ha perdut la seva nina, s'ha convertit en carter de nines.

Segurament aquest llibre no és un best seller, ni una gran meravella de la literatura actual, però us el recomano per vàries raons: per la tendresa amb què està escrit, la sensibilitat, la oportunitat de llegir una petita meravella d'aquets autor que per mi era desconegut fins ara i perquè es llegeix molt ràpid, quan acabes tens aquella fantàstica sensació de que ha valgut la pena llegir-lo.

39+1, Sílvia Soler

Fa un parell o tres de setmanes vaig entrar a la papereria del costat de la feina, atreta per un cartell de descompte de llibres de butxaca (concretament, de "la butxaca"). Vaig comprar-ne tres, i de viatge la setmana passada, vaig acabar el primer d'ells.

39+1 no és cap obra magna, ni fonamental. Està escrita amb més o menys gràcia, però no amb una gran destresa. És un llibre escrit en format de capítols curts, cadascun entorn a un tema en concret, que ens presenten la vida d'Ília i el seu entorn. I això inclou les seves 3 amigues, el seu exmarit i el seu fill, el seu marit actual i les seves dues filles, les seves dues sogres i les seves cunyades. Cadascun d'ells amb l'adjectiu corresponent al darrere (i això és el que ens expliquen), cadascun un personatge tipificat i ple d'alguns tòpics que - em pregunto - si arriben quan tens 40 anys.

Al més pur estil "sexo en ny" en català (és a dir, sense gaire sexo i amb molts escarafalls), la Ília i les seves amigues viuen d'allò més la plenitud dels 40, la edat en la que diu la protagonista, tota dona descobreix que l'home de la seva vida és ella mateixa.

Un llibre molt entretingut, de consum ràpid i digestió fàcil, on es posa de volta a homes, dones, fills i mares de la manera més quotidiana.

Ringworld Engineers, Larry Niven

Aquesta és la segona part de "Mundo Anillo", llibre que recentment vaig criticar força. I us preguntareu: perquè llegir la segona part d'un llibre que no et va agradar? Doncs bé, ho vaig fer perquè el Roger em va convèncer que aquesta continuació estava molt millor que el primer. Vaig decidir llegir-me'l en anglès perquè així practicava una mica i sinó m'agradava com a mínim hauria estat aprofitant el temps.

La veritat és que és molt pitjor que la primera part. Em va resultar tant avorrit i mancat d'interès que ni tans sols comentaré res aquí. Només una reflexió general que apareix força vegades en el "mundillo" de la ciència-ficció, ja sigui en paper o en cel·luloide, i és la següent: estaríeu disposats a sacrificar una vida pel bé de centenars de milers de persones?

Spock ho deixa clar: "The needs of the many outweigh the needs of the few."

La lladre de llibres, Markus Zusak

La lladre de llibres és la Liesel Meminger. Això ho sé jo, ho saps tu, ho sap el seu Papa, ho sap en Rudy, que un dia es va disfressar de Jesse Owens, i fins i tot ho sap l’Ilsa, la propietària de gairebé tots els llibres robats. I ho sap la Mort. Té 8 anys i viu a l’Alemanya nazi. Els seus pares eren comunistes, aquella paraula tan estranya, i ella i el seu germà se’n van cap al carrer Himmel, on els esperen els seus pares d’acollida. Lamentablement, el germà petit de la Liesel mor pel camí, de manera que arriba a la seva nova casa trista, sola, desamparada i amb un secret, el seu primer llibre robat. No sap ni llegir.

Els pares d’acollida, en Hans i la Rosa, o el Papa i la Mama, són ben especials. La Rosa té un caràcter terrible i una bocassa enorme, i un cor encara més gran. En Hans té les mans primes i tacades de pintura, un cigarret penjant dels llavis, un acordió molt vell i un jueu amagat al soterrani. Tots quatre tenen gana i no tenen diners, perquè en plena guerra, ningú contracta els serveis d’un pintor de parets.

“La lladre de llibres” és una típica història sobre la població civil en una guerra. És una típica història sobre els bombardejs, la misèria, la por. No hi busqueu una terrible originalitat. Per què no dir-ho. I tanmateix, té quelcom d’especial. Els personatges, sense sortir de ser el típic que estan ben presentats, són convincents i entranyables.

L’estil d’escriptrura també és particular. Directe, senzill. Net.

Urgent.

El personatge que ens explica la història és La Mort. Que ben pensat, en un relat de guerra, bé n’és la protagonista. La Mort, aquella que mai té cap pressa perquè sempre arriba, estava a l’any 42, força atabalada. Enfeinadíssima. I tanmateix, va perdre uns segons a mirar-se els ulls d’aquella nena que li aguantava la mirada. La Mort té un relat, un missatge, una història urgent a explicar, la història que la Liesel escrivia al soterrani i que li va salvar la vida.

Durant una estona van seure junts.
El fum va grimpar per l’espatlla del Papa.
Al cap de deu minuts més, les portes del lladronici s’obririen una mica de res i la Liesel Memginger les obriria una mica més i s’hi esmunyiria.
Es tancarien al seu darrere? O tindrien la bona voluntat de deixar-la tornar a sortir?
Tal i com descobriria la Liesel, ser una bona lladre requereix moltes coses.
Sigil. Valor. Rapidesa.
I en tot cas, i per damunt de tot, hi ha un requisit definitiu.
La sort.

Saps què?
Oblida’t dels deu minuts
Les portes s’obren ara mateix.

Mundo anillo, Larry Niven

Ara ja feia ben bé quatre anys que no llegia cap novel·la de ciència-ficció. Però darrerament el Roger ens insistia a tots sobre aquest llibre i vaig decidir-me a tornar-lo a llegir. Perquè quan tenia 18 anys ja me'l vaig llegir i en guardava un bon record. Error ! No tots els llibres aguanten el pas del temps, la maduresa en podríem dir. Vaig passar l'última pàgina i la sensació que em va quedar era la d'haver estat perdent el temps llegint un llibre que no m'havia aportat res, ni tans sols entreteniment.

És la història de tres espècies alienígenes diferents (un humà, un titerot i un kzin) que es reuneixen per anar a explorar una meravella tecnològica que els titerots han trobat en el seu camí cap els núvols de Magallanes. Aquesta meravella no és altra cosa que una estrella envoltada per una construcció anul·lar de mides astronòmiques i que sembla abandonada. I l'autor el que fa és explicar-nos la subsegüent exploració que fan els tres herois d'aquest sorprenent món.

I què dir del desenvolupament de la història o dels personatges? Ells són absolutament plans, sense cap mena de profunditat psicològica, titelles a les mans de l'escriptor. I la història no presenta cap mena d'interès. Ni tans sols hi ha cap intent de donar explicacions científiques serioses de qualsevol cosa que passi en el món anell. És una aventureta plena dels ingredients per construir un best-seller: capítols curts, conflictes entre els herois, sorpreses a cada cantonada, sexe totalment gratuït....

Sincerament, no us el llegiu. Si voleu llegir ciència-ficció de la bona llegiu a Asimov, Bear, Herbert o Clarke. Precisament d'aquest últim hi ha un llibre excel·lent amb el que no podia deixar de comparar Mundo anillo: "Rendezvous with Rama". També tracta sobre l'exploració d'una construcció alienígena però ben escrita. Només dir-vos que aquest llibre me l'he llegit tres cops, dos d'adolescent i una farà quatre anys, i els tres cops m'ha resultat extraordinari, sempre descobrint coses noves i matissos diferents. Tot allò que li falta a Mundo anillo.

El meu ofici, Josep M. Espinàs

Des de l'any passat tinc la mania d'apuntar-me en una fulla de càlcul els títols dels llibres que llegeixo, juntament amb el dels corresponents autors. Quan em vaig acabar "El meu ofici" vaig procedir a afegir-lo a la llista i vet aquí que va quedar al costat de l'anterior llibre de l'Espinàs "Relacions particulars". Tant l'any passat com aquest, el tretzè llibre que he llegit ha sigut El Llibre de l'Espinàs. Quines casualitats !

I què ens explica en aquest llibre? Doncs el que diu el títol: ens parla de l'ofici d'escriptor. Són, els acabo de comptar, cinquanta capitolets (incloent el prefaci) en què ens explica quelcom relacionat amb la feina d'escriptor: originalitat, editors, ambició, diccionaris, ortografia (aquest li encantarà a l'Eva), sorolls, i així fins a cinquanta. Cada un d'ells és relativament breu, no més de quatre pàgines, i estan perfectament escrits, estructurats, pensats:

"Només hi ha una manera de certificar que hem pensat una cosa: que la puguem explicar amb paraules. Les idees i les paraules estan estretament lligades. Si les frases són confuses, és que l'autor ha pensat confusament, o no ha pensat prou, o s'ha imaginat que pensava. Les idees clares es formulen sempre amb paraules clares."

És un llibre on es diuen les coses clares, sense embuts, a vegades amb ironia, a vegades amb sentit de l'humor. Apart de ser una lectura molt amena, crec que és de lectura molt recomanable per tots aquells que vulguin escriure, ja sigui de manera professional o amateur.

Jo l'he trobat un llibre preciós. Com per exemple el capítol en què parla dels sorolls del seu ofici, és a dir, del so de les tecles de la seva màquina d'escriure. Ens explica de com no podria treballar amb ordinadors o màquines que no facin soroll:

"No podran prendre'm la vella Olivetti. Els diré que escriure-hi -tac, tactactac- és la meva petita festa."

Gràcies per deixar-nos compartir aquesta festa !

El col·leccionista de móns, Ilija Trojanow

Fes allò que et dicti la teva humanitat,
Sense esperar reconeixement més que de tu mateix
De la manera més noble viu i mor
Qui les seves pròpies lleis fa i obeeix.

Richard Francis Burton

És una traducció apanyada per mi mateixa del poema que encapçala aquesta novel·la. Remarco que és una novel·la, i no una biografia. Em penso que el poema reflecteix prou encertadament allò que l’autor ha volgut triar del poc que sabem del misteriós Burton per a teixir “El col·leccionista de móns”.

Richard Francis Burton va viure durant el segle XIX, era oficial de l’exèrcit britànic i probablement va viure fora del seu temps. És a dir, va viure molt intensament els seus dies, però em penso que no pas el seu temps.

Ilija Trojanow és búlgar de naixement, però ha viscut a Alemanya, Kenya i Sud-àfrica.

El títol de la novel·la és exquisit. Burton, el desconcertant personatge, té una curiositat insaciable per absorbir cultures, llengües i creences, talment com si les col·leccionés. A la Índia s’esforça, al contrari que la resta de colons anglesos, per integrar-se i confondre’s entre la població nativa, per entrar en les seves vides privades i gaudir d’una complicitat de la que no gaudeixen els angrezi. Al Pakistan es converteix a l’islam, i fins i tot, disfressat de xeic Abdullah fa el peregrinatge a la Meca, passant per la santa ciutat de Medina, amb una colla d’amics musulmans que mai s’adonen que és europeu. Viatja amb una caravana d’esclaus fins a les fonts del Nil, amb l’expedició que va col·locar al mapa el llac Victoria, enmig de febres terribles i penalitats inimaginables.

El llibre està dividit en tres parts, fonamentalment geogràfiques, però també molt diferenciades entre elles per altres aspectes. La primera part, a l’Índia i el Pakistan, el tema central és la seva pròpia descoberta del gust per la transformació, per la disfressa i per la descoberta d’altres ments diferents a la seva. I com a rerefons hi ha les colònies i els seus governants, aquell monstre que administra mig món des d’un petit carrer de Londres.

En la segona part, el peregrinatge amb la caravana, Medina i La Meca, parla de la fe i de l’espiritualitat, i també, em penso, de com un home pot necessitar tant d’exterioritzar-la i compartir-la.

La tercera part, crec que la més lluïda, la cerca de les fonts del Nil, el viatge per Àfrica i el Llac Victoria. Els esclaus i l’esclavatge, els morts en vida. La descoberta de terres salvatges. Els missioners i la fe veritable.

Però, sahib, el llac ja té un nom, el llac porta el nom de Nyanza. Bestieses, va exclamar el bwana Speke, i vaig adonar-me de com se li encenia la ira a dintre, com pot ser que tingui nom, si l’acabo de descobrir avui mateix. Que no ho entens, Sidi, encara no existeix als mapes. Les seves paraules em van desconcertar, hi vaig reflexionar llargament, i al final vaig arribar a la conclusió que no pot fer cap mal que els llacs i les muntanyes i els rius tinguin molts noms, noms sortits de boques diferents, noms que parlin de característiques diferents i d’esperances diferents. Però jo havia fet els comptes sense pensar en el recaptador de tributs. Els wazungu volen que només hi hagi un nom per a cda cosa, són tossuts com ases, no volen acceptar la gran quantitat de noms diferents que un lloc pot tenir. Quan vam tornar a Kazeh, on ens esperava el bwana Burton, i vam parlar del llac amb els àrabs, el bwana Speke es va encaparrar a parlar del llac Victòria. Jo vaig haver d’explicar als àrabs que encara que el bwana Speke digués Victòria en realitat volia dir Nyanza, i llavors un dels àrabs em va preguntar amb llengua esmolada per què el mzungu no deia allò que volia dir, i si els estava amagant alguna cosa. Com sempre que les coses es posaven difícils, el bwana Burton va intervenir i va calmar les onades parlant un àrab que fluïa de la seva boca com si fos mantega fosa.

I aquesta és l’altra particularitat de la novel·la, els seus narradors. En cada part és d’una manera diferent, i sempre indirecta, que ens acostem a la figura de Burton. En la primera part és a través del seu criat, Naukaram, en la segona part és a través dels interrogatoris que les autoritats de La Meca fan als companys de viatge de Burton, de qui sospiten que és espia, i en la tercera part és l’esclau alliberat que fa de traductor de la caravana, Sidi Mubàrak Bombai. Aquest darrer, sobretot, aporta un relat lúcid i curiós, irònic i lleugeríssim, com un avi que parla de coses importants a la vora del foc, i els néts riuen i aprenen, mentre l’àvia feineja i adverteix que l’avi exagera.

Valoro d’aquesta tria la valentia de l’autor. Francament, deixar tan lluny de tu el protagonista és una tria molt arriscada i hi ha el perill que aquest resulti massa distant. De fet, em penso que aquest és el problema principal de la novel·la, la gran distància que separa el lector d’allò que realment està passant. Com si algú sosté a la taula del costat una conversa que només sents a estones, o com si veus en una pantalla quelcom molt interessant en una llengua desconeguda.

Probablement l’autor es va adonar d’aquest problema, i va decidir intercalar fragments de narrador omniscient al relat, segurament per poder acostar-se una mica al que passa pel cap al protagonista. Per mi l’error més gran de la novel·la. No només trenquen el ritme, sinó que no aconsegueixen el seu propòsit d’acostar el protagonista al lector, i el caràcter introspectiu que pretenen aportar no resulta convincent ni adequat. Què m’importa què pensa un personatge que no conec i que no entenc? Potser hauria valgut més convertir els narradors en protagonistes i deixar que Burton quedés en el misteri, sostenint i lligant les històries entre elles, però deixant-lo en segon pla, donada la incapacitat de portar-lo al primer.

Llegir una novel·la poc interessant és decebedor, però que no t’interessi una novel·la que intueixes com d’interessant podria ser, és senzillament esgotador.

El noi del pijama de ratlles

Com ja hem creat quelcom semblant a la jurisprudència pel que fa a la re-valoració d'obres, avui comento "El noi del pijama de ratlles", tot i que fa vora mig any l'Eva ja hi va fer el seu apunt, al blog.

De fet, és un d'aquells llibres de Sant Jordi que regales, i que de retruc saps que llegiràs un cop l'hagin acabat. El vaig regalar en bona mesura, per la bona premsa de l'Eva. Curt, històric, emotiu.

A l'apunt de l'Eva no hi desvetlla gairebé res. Us he de dir que jo vaig comprar l'edició catalana, vaig llegir la contraportada, i què dir de la portada (el Pere també ho comentava llavors), més descriptiu impossible. Estic totalment d'acord que caldria tenir una mica més de cura, pel que fa a l'edició.

Aquest llibre, precisament, mira d'anar desgranant la història a petits passos, els passos de Bruno. Diguem-ne que perd el 50% de la màgia un cop tens a la mà l'edició catalana...

D'altra banda he de dir que me l'he mirat amb una mica de cruesa. Segur que ha estat influenciada pel coneixement inicial de la història. Però també per altres raons.

Principalment, em costava força creure els personatges, al principi del llibre. Bruno és un nen de 8 o 9 anys, i a vegades parla com si en tingués 20. Per les seves reflexions, però també per la seva forma de fer. De vegades aquest tret tan poc arrelat al personatge, es contraposa amb alguns recursos per situar-te a la pell d'un nen d'aquesta edat, com ara repetir la mateixa frase per descriure quelcom, amb un to infantil. Una barreja poc agraciada, segons la meva opinió.

A mitjan del llibre ja m'havia endinsat més a la història, i crec que deixava d'haver-hi aquestes contraposicions més aviat absurdes: per fi Bruno era un nen, un nen i prou.

Sense semblar pedant, el final també era una mica previsible. De fet, quan em faltaven 30 pàgines desitjava que acabés així, perquè fet i fet, havia d'acabar així. Quin final li haguéssiu reservat a aquesta història, si no?

Restless, William Boyd

Farà uns quatre anys en Nick em va deixar un llibre titulat "Any human heart" de l'escriptor anglès William Boyd. Sense cap mena de dubte es va convertir en una de les millors novel·les que havia llegit en els darrers anys i segurament formaria part d'una hipotètica sel·lecció dels llibres que m'enduria a una illa deserta. Des d'aleshores em vaig quedar amb les ganes de llegir algun altre llibre seu i un dels darrers cops que vaig anar a la llibreria vaig buscar-ne algun. L'únic que vaig trobar va ser aquest que comento en el post: "Restless", la seva última novel·la.
És la història d'Eva Delectorskaya, una jove russa emigrada a Paris a finals dels anys trenta. Eva serà reclutada pels serveis secrets britànics i es dedicarà a tasques d'elaboració de falses notícies per tal d'influenciar l'estat d'ànim de la societat i de les tropes que lluiten en la 2º Guerra Mundial. El llibre ens explica en paral·lel la història d'Eva durant la guerra i la d'ella mateixa i la seva filla a finals dels anys setanta, època en què el passat d'Eva torna i amenaça de trencar la pacífica vida de la seva família.
Haig de reconèixer que no és un gran llibre. Està ben escrit, el ritme és molt bo i els personatges molt ben definits, però a la història li falta autenticitat. És bastant difícil parlar del món de l'espionatge sense haver-ne format part i això es nota. I a més, la trama a voltes es complica bastant i moltes vegades un té la sensació de no estar controlant el que succeïx, de que l'escriptor en qualsevol moment es pot treure un as de la màniga per resoldre alguna situació particular.
Però tot i aquestes crítiques negatives hi ha dues coses que m'han agradat força. Una és part de la trama, en què s'expliquen els esforços que van fer els serveis secrets britànics per tal que els Estats Units entressin en la 2º Guerra Mundial. I l'altra és com l'autor és capaç de transmetre en tot moment la soledat de la protagonista, la seva continua vigilància i desconfiança envers la resta de persones.

Si una cosa m'ha quedat clara llegint aquest llibre és que Boyd té una gran capacitat de crear personatges que traspuen humanitat, que estan plens de les emocions que tots nosaltres vivim, gaudim i patim dia darrera dia.

Castillos de cartón - Almudena Grandes

Tot comença amb una trucada anunciant el suïcidi d’un amic comú. A partir d’aquí porta a la narradora a recordar l'època en que encara eren estudiants de belles arts, en que les bogeries acabaven formant part de la normalitat, en que el món eren ells tres, i rés més que importés. Descriu els múltiples significats del tres, el tres com a numero parell, numero imparell, numero a part o com a alguna cosa que va molt més enllà d’un número. L’art, el sexe, l’amor i la mort..moments compartits que no es queden en moments, ja que ni la distància ni el temps, permetran que cap dels tres se’n desprengui.
El llibre es curtet i lleuger, amb un to de poesia quotidiana que fa que te’l llegeixis ràpid, produeix l’efecte contrari del pas del temps que descriu l’autora en un moment donat, “una lentitud agónica de unos minutos que se negaban a respetar la suma de sus propios segundos” , sinó que llegint-me’l el temps ha passat com uns segons que ocultaven el pas dels minuts i les hores.!
Recomanable per època d’exàmens!!

A las ocho en el Bule

No sé què és el que té aquest llibre, però em va atrapar durant el poc temps que vaig trigar en consumir-lo. De fàcil lectura i no massa extens, és un retrat costumista de la "kale borroka" des del punt de vista de l'esquerra abertzale. L'autor, Xabier Silveira, columnista del Gara, no reflexiona al voltant del conflicte ni, podríem dir, emet cap tipus d'opinió al respecte. Simplement, explica tot el que li va succeïnt a Arrats, el protagonista de l'història en la seva vida a Donosti i rodalies.
Per si a algú li interessa el tema, l'editorial és la Txalaparta i el podeu trobar, entre altres llocs, a la Ciutat Invisible, que és d'on el vaig treure jo.

Si algú s'anima a llegir-lo...ja dirà que li ha semblat!

De ratones y hombres, John Steinbeck

Aquesta és la història de dos homes, en George i en Lennie, que van de granja en granja buscant feina i així poder estalviar uns diners que després utilitzaran per comprar la seva propietat en la que podran cultivar el que vulguin, criar conills i gallines i ser els seus propis amos. Mai poden arribar a complir el seu somni. En Lennie és molt fort i robust i treballa com cent homes però no te ni un bri d'intel·ligència, és un complet babau que no para de posar-se en problemes. Això fa que els dos homes, que sempre van junts, hagin d'estar contínuament fugint.
El llibre ens relata el successos que es desenvolupen en l'última granja a la que arriben. Ens va descabdellant poc a poc la situació que acabarà generant la crisi que hauran d'enfrontar els dos amics i que no explicaré com acaba.

És un llibre molt pausat, ple de descripcions, amb uns personatges molt ben definits des de la primera línia en què apareixen. Tot i que l'acció transcorre en un sol indret, l'autor ha aconseguit transmetre'm la sensació d'espais oberts, verges, infinits de les planúries del centre d'Estats Units. I això a la vegada que descrivia escenes senzilles i intimistes com la següent:

"Al cabo de un momento el perro viejo entró renqueando por la puerta. Miró a su alrededor con ojos dulces, semiciegos. Husmeó, luego se tendió y puso la cabeza entre las patas. Curley apareció otra vez por la puerta y hechó una mirada dentro del cuarto. El perro alzó la cabeza, pero cuando Curley se alejó, la enmarañada cabeza se hundió otra vez hasta el piso."

Un llibre molt humà on hi apareix el millor i el pitjor del que som capaços. La història de dos homes que només es tenen l'un a l'altre i el somni que comparteixen.

La Mano de la Buena Fortuna, Goran Petrovic

L’anciana i dolcíssima Natalia i la seva dama de companyia, la Jelena, la noia del barret acampanat i l’olor tendra. La família Lastimera, misteriosos i tristos, amb una ombra massa gran. El jardiner Pokimica, encaparrat i sempre atent. Amb un punt de guardià, vigilant, controlant. Gairebé un policia retirat, se’n diria. El professor Tiosavljevic, estudiós, col·leccionista, curiós, apassionat. La majordoma sorda, Zlatana, entre els aromes dels seus plats deliciosos. El matrimoni de mitjana edat: els amos. I l’Adam, corrector de textos, acabat d’arribar. Ha estat contractat pel matrimoni.

Aquesta estranya comunitat són els habitants d’un univers encara més estrany. Coincideixen, cada un a casa seva, llegint alhora El meu llegat, la novel·la de Anastas Branica, i es troben en els paisatges descrits per ell.

De llibres sobre escriptors de llibres se n’han escrit un bon munt. De llibres sobre llibres d’escriptors no tants. En La Mano de la Buena Fortuna, el protagonista és l’Adam, o potser la Natalia, o potser el mateix Anastas, o potser el seu llibre, o potser ets tu mateix. Vull dir, el lector. És a dir, crec que és el primer llibre que conec del que puc dir que el protagonista és un verb: llegir.

Segons aquesta novel·la, existeix una classe de lectura, si els lectors són prou perspicaços, en la qual hom s’introdueix literalment en el llibre. En pot veure allò que està escrit i allò que està a la vora del que està escrit. Pot passejar pels paratges descrits, però també apartar-se de la trama principal, del rovell de l’ou de l’acció, i tafanejar pels volts. Pot veure els altres lectors i potser saludar-los, potser fins i tot conèixe’ls i travar-hi una relació.

Las lecturas conjuntas, la intuición de la habilidad de desplazarse por el texto como por cualquier otro espacio, de poder toparse con otros que simultáneamente seguían la misma lectura, aunados al hecho de que algunos incluso eran conscientes de lo infinito de este espacio y de cada uno de los visitantes por separado, mientras otros eran totalmente ajenos a esta sensación...

Segons aquesta novel·la podem trobar i conèixer els lectors que llegeixen alhora que nosaltres. Però també segons aquesta novel·la si no es mouen prou sovint els mobles de lloc, s’hi acumula molta foscor al darrera, el vent pot fer sonar les cordes d’una arpa, no es pot fugir mai de la llengua materna i es pot comprar en botigues que han tancat fa anys, si en recordes una descripció prou acurada. I sempre hi trobaràs allò que et faci falta i que no es pot comprar en cap altre establiment de la ciutat.

Acertar y atinar la verdadera proporción de la levedad y la gravedad es el secreto de todas las cosas.

El fet que un amic conegut a través de la lectura, encara que sigui la lectura de blogs, fos qui em regalés aquest llibre fa que m’adoni que aquests són una mica semblants a la lectura conjunta que proposa Petrovic en el seu llibre. Penso, per exemple, en El Quadern Gris i els seus lectors diaris, els comentaristes habituals a qui llegeixo silenciosament i que si aneu seguint sabeu que gairebé ja són una comunitat com la de Mi Legado.

La magnitud de la tragèdia, Quim Monzó

Què us diré del Monzó que no sapigueu a hores d'ara?

El Monzó "versió llarga" no dista gaire del format habitual de contes. El llibre està dividit en capítols, i aquests a la vegada en seccions numerades. No diré que sigui com obrir a l'atzar qualsevol dels seus llibres de relats curts i llegir alguna secció del capítol de la mateixa manera que llegim un dels seus contes... però, què fàcil és notar el gust Monzonià als seus escrits! Les descripcions mínimes i suficients; els parèntesis irrellevants; la observació escrupolosa dels personatges. Els noms compostos. Els grans temes, l'amor i la mort!

Per tant, no us descobriré res de nou del Monzó.

El que sí que és cert és que a cada capítol que acabava es sentia una batzegada, deixant en un punt semi àlgid la història. No obstant, res a veure amb els revés als que ens té acostumats als contes de 4 pàgines i poc més. Potser per això, l'histrionisme de les vides dels personatges és extrem; des del cop de sort que és una erecció constant, a una malaltia irremeiable. Des dels amors absoluts, que duren un dia o poc més, a les aventuretes de llit que farceixen el llibre - i la vida del personatge principal.

Un personatge que m'ha agradat moltíssim és el d'Anna-Francesca, la fillastra adolescent d'en Ramon-Maria. Quina foto tan fidedigne d'una nena de quinze anys! I què bé casa aquest personatge amb l'aureola a voltes surrealista de les situacions, sentiments, desitjos que hi ha al llibre.

De teves a meves, Pere Calders

"32 contes que acaben més o menys bé"

Tenia un deute amb Calders, perquè feia massa anys que no el llegia. He retrobat un vell amic, dels que saben explicar contes, i dels bons.

Com en el dibuix de la portada, la realitat i allò que hi està per sobre es confonen en els contes, donant lloc a situacions impensables o com a mínim, impensades.

Impossiblement podem passar per alt històries tan surrealistes (en l'origen francès del mot, sur réalisme, per sobre el realisme) com la del conte "Mort a data fixa", o la dels "Estudis per correspondència", en el que els personatges dialoguen amb la mort com si es passegés per casa seva en sabatilles, i prenguessin un cafè tot parlant del temps. O deixar de somriure amb la immensa ironia de contes com "Nit de pau i bones festes", "Sense anar tan lluny" o la colònia catalana de "Quaranta-cinc graus sota cobert" que prepara la nit de Nadal amb coco ratllat, perquè si alguna cosa no cal perdre són les tradicions.

Calders és un dels mestres dels contes, de paraules mesuradíssimes i escenes senzillament tronxants.

Com acostumo a fer, us copio un fragment, que em fa pensar en comentar que Calders va viure exiliat a Mèxic durant 23 anys després de la Guerra Civil.

A Guaraba, que es troba en una zona tropical, hi ha una petita colònia catalana, com a tot arreu. No serviria de res precisar la situació geogràfica, perquè un cop localitzada sobre un mapa (amb penes i treballs), Guaraba té amb prou feines un puntet propi.
És més il·lustratiu recordar que els tròpics són un caprici de la naturalesa, ganes de contradir: quan aquí és hivern, allí és estiu i encara tenen més calor que de costum.

"Ti ricordi di me?" Sophie Kinsella

Què passaria si de cop i volta us despertéssiu un dia i descobríssiu que no recordeu res dels últims 4 anys de la vostra vida? I si a més a més us trobéssiu que la vostra nova vida no té res a veure amb el que recordeu, i us sembla fantàstica?"Com pot ser que les coses hagin canviat tant" Us preguntaríeu?"Com he arribat fins aquí"? Doncs això és el que li passa la protagonista d'aquesta història, la Lexi, una noia que odia la seva vida i s'odia a ella mateixa i un bon dia es desperta amb 4 anys més descobreix que tot ha canviat: ara tot és "perfecte" o, si més no, això sembla.
Seguint la meva fal.lera de llegir llibres en italià Sophie Kinsella em té absolutament captivada, t'atrapa, t'enamora i et transporta cap al món de la seva protagonista i no et deixa anar fins que arribes a l'última pàgina del llibre. El que més m'ha agradat d'aquest llibre és la reflexió que fa al voltant de les decisions que anem prenent al llarg de la vida, com unes o altres et porten a seguir un camí o un altre, i com mica en mica anem formant el que serà el nostre present a partir del nostre passat.

Tot i que és un llibre molt femení el recomano a tothom, Kinsella té un estil divertit, fresc i que no cansa gens a l'hora de llegir-lo.I en italià jo crec que encara és més diverit, no em feu dir perquè!

100 Qüestions per entendre l'atmosfera, Jordi Mazón i Marcel Costa

Aquest llibre no enganya. Es tracta de 100 preguntes amb les corresponents respostes sobre temes relacionats amb tots els fenòmens que tenen lloc a l'atmosfera. És un llibre de molt fàcil lectura, d'una rigorositat científica exquisida i per tots els públics. I una cosa que també m'ha agradat molt ha sigut l'us d'exemples de les nostres terres per explicar els diferents fenòmens. Llegint-lo, no només he aprés molt sobre meteorologia i climatologia sinó també el significat de moltes paraules catalanes que desconeixia.

El que sí que us recomanaria és que no us el llegiu com jo, tot seguit com si fos una novel·la, pregunta rere pregunta. Perquè cada una de les 100 qüestions és completa, amb el que ens podem trobar que per respondre a una pregunta primer ens hagin d'explicar algun altre fenomen del que potser segurament ja haurem llegit l'explicació. Però aquest fet fa que, al meu parer, aquest llibre es converteixi en un llibre de referència i consulta obligat per tothom que tingui un mínim interès a saber què passa al seu voltant.

Sabíeu que un llamp no és el mateix que un llampec? Sabeu perquè el cel és blau de dia i més vermellós quan el Sol està baix? Sabeu com es formen els núvols? I la pluja? I com podem predir el temps que farà mirant al cel? Tot això i més ho trobareu en aquest deliciós llibre.

Invierno en Madrid, C.J Sansom

Els “amics de Madrid” em van regalar aquest llibre en una visita que els vaig fer, he de reconèixer que ja fa temps, però encara no m’havia pogut posar a gaudir del regal. I val a dir que l’he devorat!

Com em sol passar amb aquesta mena de llibres, em refereixo als best sellers, no puc deixar de pensar que l’escriptor està més pendent de que m’agradi que no pas del que ha vingut a dir. Però tot i així, he gaudit molt amb la història.

Al 1940, en Harry Brett és professor de castellà a Anglaterra, i és reclutat pels serveis secrets per anar a Madrid a acomplir una missió. No s’hi pot negar, però és cert que hi va a contracor. Harry va ser a Madrid al 31, amb el seu amic Bernie. Més tard, en Bernie va tornar a Espanya, es va fer brigadista i va desaparèixer i va ser donat per mort durant la Guerra Civil. En Harry el va buscar, al 37, en una altra visita a Madrid, però va ser debades. De manera que no té cap ganes de tornar a una ciutat que li portarà records tan amargs.

A Madrid, en Harry s’ha de trobar casualment amb en Sandy Forsyth, ex company seu d’escola i actualment col·laborador del règim franquista, i esbrinar què hi ha de cert en els rumors que parlen de la descoberta d’una mina d’or. Gran Bretanya està mantenint un dur bloqueig per tal d’evitar l’entrada d’Espanya a la guerra i l’accés del govern a grans quantitats d’or podria fer que Franco decidís posar-se al costat de Hitler.

Conèixer la Sofia i retrobar la Barbara, la nòvia del brigadista desaparegut, farà que el que havia de ser una missió potser no fàcil però sí senzilla es compliqui d’allò més i porti Harry a conèixer el Madrid devastat per la pobresa, per la por, per la repressió.

El retrat de la misèria de la post-guerra, de la que ens han parlat els avis, els camps de presoners, l’església repressora i mesquina, fins i tot els diplomàtics britànics fent la viu-viu descaradament amb els sectors monàrquics del règim, em penso que deu ser un bon retrat del que passava en aquells moments.

Evidentment, tinc la sensació que els madrilenys gaudiran encara més que jo de llegir aquest llibre. Hi trobaran, em penso, un Madrid que va ser, i en part, segurament, que encara és. Suposo que Madrid també tenia dret a la seva “Ombra del vent”.

Tokyo blues, Norwegian wood, Haruki Murakami

Em prenc la llibertat de tornar a comentar, tot i que la Clara ja havia dit la seva prèviament, Tokyo blues.

Era un Sant Jordi de fa dos anys, que encara no havia tingut el seu torn. Ara mateix al cap hi bullen idees i sensacions inconexes, però miraré d'ordenar-les una mica.

He de dir que he deixat el llibre fa exactament 10 minuts. Fins al moment he anat a cercar al goear Norwegian Wood dels Beatles, i l'he escoltat (no sé si és pecat dir-ho, però ha estat el primer cop). Entenc que aquesta cançó acompanyi el llibre.

M'ha agradat llegir un llibre que no fos d'un autor europeu ni nord-americà. Crec que és una gran experiència. Aquest llibre està descrit delicada i quotidianament, al Japó.

M'ha encantat llegir-hi les notes de traducció a peu, explicant la composició de molts dels plats que van apareixent al llibre. És molt interessant veure les similituds de les vides al temps que les diferències culturals, en un element tan bàsic com el menjar (i m'atreviria a dir que els àpats són espais força importants en aquest llibre).

No diré res nou, perquè tothom qui l'hagi llegit o n'hagi llegit una ressenya, coincideix a dir que és un llibre depriment. I no seré jo qui digui pas el contrari. No obstant, he de dir que el clímax d'aquesta espiral "negativa" són, tot i que sembli una obvietat dir-ho, els seus personatges. Com va dir el Pere al comentari de la Clara, són "personatges perduts en la immensitat de les seves pròpies vides". I jo afegeixo, els qui són més perduts en aquest llibre, són els qui no pensen que tinguin cap "imperfecció" mental.

Com a apunt he de dir que els personatges estan molt ben transmesos. Feia temps que no em passava amb claredat que un personatge no em queia bé, o que em feia ganes de donar-li una bufa a veure si espavilava, o que em causava una profunda inquietud. He tingut sensacions molt intenses, cosa que valoro molt.

El fil argumental es passeja entre l'incertesa i el saber que en qualsevol moment la cosa pot petar, i acabar com el rosari de l'aurora. Penso que l'autor sap mantenir l'atenció, de tal manera que gires les pàgines volent saber què passarà, i secretament sabent cap a on vas. Una mica, crec jo, com els seus protagonistes.


El cert és que acabes el llibre (i ara ja fa 20 minuts que l'he tancat), i hi ha certa sensació de desassossec que inevitablement ha quedat a dins. Com una espiral que deixa de donar voltes sobre si mateixa. Com Watanabe, el protagonista sortint de la seva pubertat, quan als 36 anys escolta Norwegian Wood i rememora de nou la seva història.
Està ple de petites veritats, crueses i també dolçors.

Trenes rigurosamente vigilados, Bohumil Hrabal

Estic a mig llegir Invierno en Madrid, però aprofito un viatge en tren a Córdoba i Madrid per llegir aquest altre llibre que em va deixar el Pere. És curt i crec que encerto més o menys el balanç pes/hores de lectura. Ja sé que el Pere ja el va comentar, però també sabeu que jo mai em sé estar de dir la meva.

La foto de l’autor a la solapa del llibre m’impressiona. El rostre envellit i sever, les mans amb els dits gruixuts. Xucla intensament, un pèl desesperadament, un cigarret i mira fixament algun punt que està a l’esquerra de la càmera. Penso que és estrany veure les mans d’un escriptor.

Llegeixo a la mateixa solapa que va morir als 83 anys, ja senil. Va caure del cinquè pis de l’hospital on s’estava mentre donava menjar als coloms. Em sembla un detall acollonant, no em feu dir per què. Començo el llibre amb una mena de nervis. Tinc la sensació que Hrabal té molt a explicar-me.

Es tracta d’una novel·la molt breu, gairebé un conte llarg, però farcit de personatges entranyables i divertidíssims. Un hipnotitzador que intenta aturar els tancs alemanys quan entren al poble: marxeu, torneu a casa!; un factor d’estació faldiller, murri i vividor que va estampar tots els segells de l’estació al cul de la telegrafista, fent que s'obrís una investigació; el cap d’estació que només s’avé amb els seus coloms i que quan s'enfada crida des del segon pis per no haver de dir les coses a la cara.

Al 1945 en Milos és aprenent a factor d’estació. Quasibé tota l’acció del llibre succeeix en una petita estació de tren a Txecoslovàquia, a l’entorn de l’aparell de telègrafs, les agulles i les vies, els semàfors espatllats i la gàbia de coloms del cap d’estació.

En Milos es reincorpora a la feina a l’estació després dels mesos en què s’ha estat recuperant del seu intent de suicidi. Es va tallar les venes perquè aquella nit en què s'havia de convertir en un home, sota la manta de l’estudi de fotografia del seu oncle, amagat amb la Masa, va donar un nou sentit al cartell de l’entrada de la botiga de revelat de fotos: en cinco minutos, listo.

Els trens rigorosament vigilats són aquells que duen soldats i armament alemanys, cap al front, o de tornada cap a casa. D’est a oest, per les vies 2, 4, 6, 8, 10 i d’oest a est, per les vies 1, 3, 5, 7, 9.

Los alemanes eran unos locos. Yo también estaba un poco loco, pero a mi propia costa, en cambio los alemanes estaban siempre locos a costa de los demás.

Cap dels treballadors del ferrocarril sent massa simpatia pels alemanys, però la resistència té moltes formes, fins i tot per al Milos. La del jove il·lusionat i ingenu, la del mordaç vigilant de trens, la de l’home que arrisca la vida.

Com s’ho fa Hrabal per barrejar en tan poques pàgines tanta tendresa, ironia mordaç i un drama tan gran, no m’ho pregunteu a mi, perquè encara no ho entenc. Correu a buscar el llibre, que val molt la pena.

Ja teniu llibres triats?

Ja sabeu què voleu regalar i què voleu rebre demà?

Aquest any inauditament, jo he fet la feina abans d'hora: passant una curta llista de "preferibles", i fent les compres avui. Una cosa que no sé si m'agrada del tot és que acabem regalant-nos llibres de sortida, és a dir, dels que surten demà al carrer. Però mira tu, tot sigui per lluir un cop a l'any, no?

No us diré les compres (tot i que no crec que llegeixin el blog, mai se sap), tot i que sí que puc dir que és un llibre que hem comentat al blog :)

Pel que fa a les predileccions, tinc en primer lloc a l'Espinàs, amb "El meu ofici". El segueix "El juego del ángel" del Zafón (us passa com a mi que aquest tio comença a fer una mica de ràbia?). I després en venen uns recentment coneguts: "Firmin" de Sam Savage, "L'últim patriarca" de Najat El Hachmi i "Las trampas del deseo" de Dan Ariely (un economista, que també cal cultivar-se en coneixements de l'ofici).

Bé, en qualsevol cas, espero que passeu una gran diada, on sigui que pareu. Sí, perquè ho vulguem o no, ho estipuli el calendari de la Generalitat o no, el 23 d'abril és tant diada pel patró del país com el 24 de setembre ho és, per la patrona de la ciutat comtal.

Molts llibres i moltes roses!

Trenes rigurosamente vigilados, Bohumil Hrabal

Aquest és un llibre bastant curt que ofereix una visió del que va ser la 2º Guerra Mundial en una petita estació de tren en un poble de l'aleshores Txecoslovàquia. T'explica la història d'un aprenent de factor d'estació des del moment en què intenta suïcidar-se fins que s'acaba involucrant en la resistència contra els nazis.
A primera vista sembla una història bastant simple i fins i tot a vegades grollera. Però ara que ja fa un parell de dies que he acabat el llibre, quan penso en ell m'adono de les moltes subtileses que hi té amagades, les metàfores i paral·lelismes entre la vida de l'aprenent i el desenvolupament de la guerra. Un llibre molt interessant.

I ha sigut curiós com en les darreres pàgines del llibre, en gairebé només un paràgraf, he vist un resum de bona part dels llibres que he llegit en els últims mesos i que d'una manera o altra estan relacionats amb la 2ª Guerra Mundial: Matadero 5, Extremely Loud & Incredibly Close, El niño del pijama de rayas, Catch-22.

Ha sigut una bona manera de tancar el cercle. Llegint un llibre especial amb una història molt senzilla, tendra i sobretot humana.

Catch-22, Joseph Heller

És el primer cop que llegeixo un llibre que ha donat peu a una nova entrada al diccionari: catch-22. I què és un catch-22 (o trampa-22)? Doncs en la novel·la es tracta de què un home és considerat boig si voluntàriament continua volant les perilloses missions de combat, però si fa la petició formal per ser alliberat d'aquestes missions el propi acte de demanar-ho demostra que està sa i que per tant pot continuar volant. Una meravellosa trampa que manté un grup de soldats americans en la illa de Pianosa, en el Mediterrani, volant més i més missions per bombardejar objectius alemanys en territori italià.

El protagonista del llibre és en Yossarian, un soldat bastant rebel que té com a únic objectiu acabar la guerra viu. Però al seu costat hi ha moltíssims altres personatges que també t'acabes estimant: Dunbar, Clevinger, McWatt, Nately, Orr, Chapman..... Tots i cadascun d'ells t'acaben oferint una visió molt realista i, per tant, crua, del que és la guerra. Inclús el propietari d'un prostíbul de Roma t'ofereix una dosi de sentit comú realment extraordinaria enfront del patriotisme de postal del soldats americans. I el personatge de Milo, possiblement l'únic que acabes detestant, no és un personatge gratuït sinó que és el reflex de la relació entre la màquina de guerra d'un país i la seva economia.

És un llibre que m'ha agradat molt, amb una història explicada no linialment amb capítols breus centrats cadascun en un dels personatges. És un llibre a voltes absurd, a voltes irònic. Mostra com mai abans havia vist, el sense sentit de la burocràcia. I a més, amb frases contundents i descripcions descarnades, descriu sense embuts el que és una guerra.

Aquest llibre, juntament amb Matadero 5, em costarà molt d'oblidar. Són dues referències imprescindibles per entendre part de la història del segle passat. Història que val més que no es repeteixi.

Hacia rutas salvajes, Jon Krakauer

¡Recuerdos desde Fairbanks! Esto es lo último que sabrás de mí, Wayne. Estoy aquí desde hace dos días. Viajar a dedo por el territorio del Yukon ha sido difícil, pero al final he conseguido llegar.

Por favor, devuelve mi correo a los remitentes. Tal vez pase mucho tiempo antes de que regrese al sur. Si esta aventura termina mal y nunca vuelves a tener noticias mías, quiero que sepas que te considero un gran hombre. Ahora me dirijo hacia tierras salvajes.

Al 1990, Chris McCandless tenia 22 anys, s’acabava de llicenciar i tenia una relació d’incomunicació i retrets amb els seus pares. De manera que va fugir. Va donar tots els diners que tenia a Oxfam, i va marxar a viure sense sostre i sense rumb pels Estats Units. Feia servir un nom fals i buscava viure la vida, sense lligams i sense responsabilitat, fent amistats superficials amb gent arreu del país.

Però després d’un any i mig de viatge, sentia la crida del bosc, com el seu admirat i rellegit Jack London, i necessitava emprendre la seva aventura salvatge. Se sentia cad cop més i més fascinat pels relats de la naturalesa d’Alaska, i volia anar cap al Nord. El fragment que teniu a l'inici és el que va escriure en una postal al seu amic Wayne, un dels pocs amics que havia fet durant l'any anterior amb qui mantenia el contacte regularment.

Chris se sentia fascinat per London, Thoreau, Dickens. Escrivia un diari en tercera persona i es feia anomenar Alex. Potser fugia d’ell mateix. Però quan va decidir anar a Alaska, a l’abril de 1991, crec que ja no fugia, em penso que més aviat buscava. Quatre mesos després d’haver-se internat als boscos, uns caçadors van trobar el seu cos. S’havia mort de gana.

Jon Krakauer és un alpinista que col·labora en revistes d’escalada i muntanyisme, i al que van encarregar un reportatge sobre la curiosa historia de Chris. Després de l’article, en Jon va continuar obsessionat i intrigat per la personalitat, pel misteri i pels detalls de la història de McCandless. I el resultat d’haver dut endavant més i més recerca al voltant del cas és aquest llibre, en el que s’hi barregen el testimoni dels que van coincidir amb Chris (o Alex) en algun moment del seu viatge, les pròpies experiències de muntanya de l’autor, les descripcions dels grans paratges d'Alaska i les referències literàries a les grans novel·les que van ser tan importants en la vida de Chris. A la motxilla que duia quan es va internar als boscos, el més pesat que hi duia eren els llibres, llegits, subratllats, marcats, viscuts. I amb això i el seu enginy va sobreviure durant quatre mesos al mig del bosc.

Chris no estava perdut. Havia establert el seu camp base en un autobús abandonat al mig d’una ruta de caçadors, equipat amb una llitera per servir de refugi d’emergència a caçadors i caminants. Tenia un tractat de botànica sobre plantes comestibles i un petit rifle de caça. Volia viure al bosc.

La lectura d’aquest llibre m’ha fet canviar mil cops d’opinió. De pensar que es tractava de la típica història del típic noi que fa el típic viatge pels típics motius, a sentir una gran admiració per ell, a sentir molta llàstima, i al final, a pensar que era un noi apassionat, que va arriscar la vida (com tants d’altres l’arrisquen, sobre una moto, amb les drogues, o a la muntanya) i que li va sortir malament. M’adono que és difícil mirar a la vida d’una persona i no jutjar-lo. És difícil explicar l’aventura de Chris sense prendre partit i sobretot sense una certa superioritat moral, pel poc respecte per la pròpia vida, pel tuf d’egoisme de les seves decisions, per les lliçons que sembla que pretengui donar, pel menyspreu que sembla que Chris té per la vida convencional (és a dir, la teva). D’aquí totes aquestes sensacions contradictòries. Però Jon Krakauer ho ha fet, l’ha explicat sense jutjar-lo, i al final ha aconseguit que jo també ho fes.

Per acabar, us deixo amb una foto que he buscat per internet, i de la que parla el llibre. És en Chris, segurament la darrera foto que es va fer, i a la nota que té a la mà, hi diu: "I have had a happy life and thank the Lord. Goodbye and may God bless all!"